És manifest que a Torredembarra, els darrers anys s’ha produït un boom cultural en relació a la música rock, blues o jazz. Poques poblacions poden presumir de l’oferta que tenim a La Torre, fins i tot diria que cap població. En un cap de setmana —començant dijous— podem arribar a veure quatre o cinc concerts, i en el pitjor dels casos, hi ha garantits tres concerts o esdeveniments musicals com Jam sessions o altres trobades de músics. No esmentaré cap local concret a risc d’obviar-ne algun, encara que ja sabeu de què parlo. Per a que aquesta situació s’hagi produït i es pugui mantenir cal que hi hagi diversos elements fonamentals. Per una banda, una xarxa de persones que disposen d’establiments que aposten per la música en directe, que vulguin invertir, arriscar i tenir paciència per a què la fórmula doni fruits, unes bandes que alimentin la demanda i aconsegueixin proporcionar una oferta diversificada, un públic que segueixi aquestes bandes i consumeixi, uns veïns comprensiu i tolerants i una administració que aposti i faciliti aquesta situació mitjançant permissivitat, legislació favorable i, per què no, subvencions i suport material. Si una de les potes falla, tot el castell de cartes s’ensorra. M’agrada pensar que aquesta etapa tindrà una llarga durada. Potser per una distorsió personal de l’oïda, tinc la sensació que tota La Torre es contagia. El cap de setmana, fent algunes compres per diferents comerços vaig quedar sobtat amb la banda sonora dels establiments que vaig visitar. Em vaig sorprendre a mi mateix taral·lejant des del November Rain de Guns ‘n Roses, el Passenger d’Iggy Pop i Ricky Gardiner, fins a temes de David Bowie o el Kind of Blue de Miles Davis. A mi, és la música que m’agrada, per això em trobo a gust a La Torre.
Iban Gabaldà Fernàndez / twitter: @ibanet
Entrades
