Per poc

Avui he estat a punt d’escriure sobre una festa de la música, un canvi important a la Torre, la voluntat i l’entesa dels tres bars de la plaça de la Font que s’han posat d’acord per tirar endavant un projecte comú per oferir música en directe de manera gratuïta. Un projecte que beneficia tothom, que dinamitza la plaça, que neix de la col·laboració, que representa una suma d’esforços exemplar en uns moments difícils en els que els negocis lluiten per sobreviure. He estat a punt de parlar de tot això, però no. Alguns amics i coneguts m’han aturat pel carrer per preguntar-me per què no s’ha fet el concert que hi havia previst a la plaça de la Font aquest cap de setmana i, la veritat, no sé què contestar. Podria contestar que és una qüestió de falta de permisos. Si fos això, jo mateix hagués pensat, “quina merda”, però ho hagués pogut entendre. Em temo que és una qüestió més profunda, una qüestió que s’arrela en l’estupidesa humana. Sempre he pensat que hi ha grans esdeveniments històrics, guerres, o accidents de tipus divers, que s’han produït per sentiments com l’enveja, la ràbia, la gelosia, el sentiment d’inferioritat, la inseguretat, la falta de visió, o encara pitjor, la incapacitat d’una persona. Em temo que l’anulació del concert a la plaça de la Font no és una qüestió de falta de permisos, em temo que es tracta d’aquest tipus de motius. Fins i tot els polítics que m’he trobat al carrer han mostrat la seva sorpresa i la seva desaprovació davant de l’anulació del concert. Tots entenem, més o menys, que hi ha unes normes, unes lleis, una forma d’actuar i de fer correctes. En el cantó oposat es troba el caos, la destrucció. En el terme mig, si busquem una mica, podem trobar el sentit comú. Allò que en fa cedir o acceptar determinades imposicions a uns i altres per tal que tothom acabi guanyant. Per tant, no tinc una explicació que em permeti justificar que una persona vulgui imposar irracionalment unes normes estúpides a un acte totalment controlat, amb possibilitats pràcticament nul·les de provocar incidents i que pretén ser una aportació a la cultura, al dinamisme econòmic i a la diversió de les persones de la Torre i els seus visitants. En fi, espero, el mes vinent, poder escriure sobre aquest acte que s’hauria de celebrar el dia 1 de juny a la plaça de la Font, a les 12:30 del migdia sempre que el sentit comú s’imposi.  

Crisis, what crisis?

Quan es va produir el crack del 29 als Estats Units, les big bands de swing que havien animat els feliços anys 20 van anar desapareixent i van donar lloc a formacions reduïdes que els empresaris musicals podien contractar mentre que el cost d’aquelles grans bandes els resultava insostenible. Això va canviar el curs de la història de la música. Les noves bandes havien d’adaptar les seves composicions a les característiques d’un trio, un quartet o un quintet en el millor dels casos. Ja no hi havia cinc saxos i tres o quatre trompetes, la base rítmica es va reduir al baix o contrabaix i la bateria, de vegades una guitarra o un piano, però poques vegades tots al mateix temps. Tenim entre mans una situació semblant? Doncs potser si. En quina mesura? Com ha afectat la situació de crisi actual a la música del nostre entorn més proper? Els locals que programen música, ja fa temps que es veuen en una situació complicada que no els permet, en molts casos, cobrir les despeses de contractar una banda de rock formada per quatre, cinc o sis persones, i les bandes, cansades d’actuar sota cost, van perdent ocasions de tocar en públic. A més, cal afegir-hi una altra dificultat, la de les ordenances municipals, que no permeten, sovint, arribar a un determinat nivell de decibels que una bateria sense amplificar acostuma a superar amb escreix. Aquesta situació ha donat lloc a una solució que permet als músics continuar oferint concerts a un cost raonable i sense fer molt de “soroll”, el format acústic. Ahir mateix, vam poder veure a la Torre, a la Traviesa, dos nois de Súria, els Morlan River, despullant versions de Neil Young, Bruce Springsteen, U2, o Quique González. Es tracta d’un format que permet acompanyar un sopar, crear un ambient agradable mentre es pren una copa i gaudir d’una nova manera d’interpretar els temes, amb uns recursos mínims que obliguen a fer vàlida la frase que tant repetia Miles Davis, menys és més. Una solució temporal pels locals de la Torre que pot deixar fruits més perennes amb propostes interessants? Potser si.

Jo vaig tocar amb els Burton

Sí, vaig tenir la sort que el Sisco Vidaller, el Fernando del Álamo i el Xavi Aliaga em passessin una còpia del seu disc “Ella no lo sabe” per tocar en directe el tema “Quién gana” en el que hi ha una intro molt soul amb vents. A mesura que he anat formant part de diferents bandes com a integrant o bé col·laborant excepcionalment m’he anat adonant que els Burton són una família molt nombrosa. A tot arreu on he tocat hi ha algú que ha format part dels Burton. Baixistes, bateries, guitarristes, baixistes que tocaven la guitarra, una llista llarguíssima de persones que no detallaré per no deixar-me ningú. Molts grans músics tenen anècdotes divertides per explicar, experiències que han viscut en gires, abans dels concerts, durant els concerts i després dels concerts, o en els desplaçaments. També hi ha hagut històries tristes, com sempre passa. En qualsevol cas, el 2014 farà 20 anys que els Burton van deixar els escenaris com a banda  i va començar la diàspora dels seus integrants per multitud de grups. Des d’aleshores només hi ha hagut alguna actuació esporàdica i mai amb els membres originals al complet. La data és significativa i caldrà celebrar-ho. No es pot fer d’una manera millor que fent un concert a la Traviesa amb els fundadors, els primers Burton. Des que conec la notícia no faig més que esperar que arribi el dia per poder gaudir del concert i retrobar-me amb tots els amics que segur que vindran a presenciar un esdeveniment únic i irrepetible. Sense dubte, un dels esdeveniments musicals de l’any.

Fes-ho tú

El títol d’aquest escrit, i l’escrit en sí, forma part i neix gràcies a una petita complicitat que mantinc amb Nacho Cambas. Quan parlem de temes com el talent artístic, la composició musical, la subjectivitat en la valoració de la pintura, la música, la literatura, etc. i apareix algun fenomen mediàtic  que, tot i la dubtosa “qualitat” del que fa, surt a la televisió, triomfa a les xarxes socials, o obté un ressò inesperadament desmesurat, podem arribar a la conclusió que és injust i que moltes altres persones mereixen aquest reconeixement i no el reben ni el rebran mai, podem acabar dient que és brossa, que no té valor artístic ni interès social, que no aporta res... o com li dic al Nacho, “doncs fes-ho tu”. Òbviament, sabent que els dos sabem el que sabem, perquè ens coneixem. És una fugida d’estudi molt temptadora. Què és el que et molesta? No haver estat tu l’objecte del reconeixement? No ser capaç de generar una idea que atregui l’atenció d’una audiència relativament multitudinària...? En qualsevol cas, si aquests dies heu tingut la fortuna de veure l’actuació d’El niño de la costa, una nova estrella mediàtica torrenca que ha assolit l’èxit a nivell de tot l’estat espanyol amb la seva versió de “Soy un truhán, soy un señor” i que també és una persona de llei que es comporta correctament en tots els “flecos” de la vida, si com dic, l’heu pogut veure i no us ha agradat, sempre podeu inscriure-us a un programa d’actuacions musicals i mostrar les vostres aptituds. Feu-ho vosaltres. Oriol, ets molt gran.

satèl·lit

De vegades, amb el Gerard Joan faig broma sobre el videoclip del tema “Londres” dels Satèl·lit. I faig broma perquè ell sap que m’encanta la cançó i també el videoclip, faig broma perquè el veig a ell i a l’Oriol Maymó, mirant a l’infinit o fent-se els senyals d’entrada o de “dues voltes” o altres gestos típics quan s’està tocant en grup o quan s’està en un estudi de gravació i, bé, ens fa gràcia. Tot i que no conec personalment als altres dos membres del grup, el Joan Rubinat i el Josep Maria Vidal, amb l’Oriol sí que vam compartir un projecte fugaç anomenat Bloodtracks on també hi havia el Martin Weber, el Roger Aspa i el Jordi Figueras. El Jordi Figueres va tocar també la bateria al grup Kenel amb l’Oriol Maymó.  I és que el integrants de Satèl·lit venen de bandes com Terraplane, Stand By, Highleaf, MrPez, o els mateixos Kennel. Al final, al Baix Gaià hi ha una sèrie de músics que van fent i desfent bandes. Algunes aconsegueixen certa rellevància o fins i tot l’èxit. Els Satèl·lit van guanyar la 22a edició del DO Tarragona el 2012, quan feia molt poc temps que tocaven junts. Llegeixo la notícia del 19 de setembre de 2012 al web del 324 i hi diu que “Aquesta és una nova banda amb una interessant i acurada manera de compondre i executar les seves peces”. A mi em sembla una molt bona crítica i hi estic totalment d’acord. En el seu estudi Most Wanted Studio d’Altafulla han gravat quatre temes francament interessants que podem trobar a l’I-tunes. “Londres”, “Apaguem-ho tot”, “Eulàlia”, i “Pilots”. Ells es defineixen com un grup de Pop Galàctic. De fet, la lletra d’apaguem-ho tot em fa venir un ressò llunyà de l’Space Odity de Bowie (encara que aquest no figura entre les seves influències oficials). L’Oriol i el Gerard són els compositors a nivell de lletres d’aquests quatre temes que tenen un regust nostàlgic que a mi m’encanta. Una proposta al costat de casa que ja ha creuat la difícil frontera de la província quedant semifinalista del concurs de grups emergents Sona9 al BAM (Barcelona Acció Musical) aquest any. Si els veieu, pregunteu-los per què es diuen Satèl·lit.

Quedar-se a Torredembarra

Marxo a Liverpool. De fet, quan aquest article es publiqui ja hauré tornat. I marxo amb una de les millors bandes de versions de Barcelona, los Pasantes. A Liverpool s’hi celebra la “international Beatleweek”, un esdeveniment anual on bandes de més de 20 països interpreten versions dels Fab Four i aficionats de més de 40 vibren escoltant els seus temes. Aquest any, el grup los Pasantes han estat convidats per The Cavern a tocar les seves versions dels Beatles. Los Pasantes han tocat a Torredembarra diverses vegades, a la Fira de la Cervesa, a La Traviesa... i tindré l’oportunitat de tocar amb ells al mític club the Cavern, el local on la banda de Liverpool van créixer com a grup.

Aquest esdeveniment té una repercussió internacional que les persones responsables de Cavern City Tours, amb la col·laboració de tota la ciutat de Liverpool —que és molt conscient del que suposa haver estat el bressol de la banda mítica a nivell turístic— saben aprofitar i molt.

Quan torni a Torredembarra, el dia 25 d’agost, tindrem a La Traviesa una de les bandes més originals del panorama musical català actual, els Obeses, uns autèntics virtuosos que fan un pop rock extremadament original, amb un directe impecable —es podria dir que amb una obsessió extrema pels detalls— on tota la banda mostra una molt elevada qualitat musical i on destaquen la veu i la tècnica a la guitarra del cantant Arnau Tordera, i m’atreviria a dir que ell podria afegir més elogis al seu propi treball. Qui necessita ser modest quan s’està a aquests nivells? Em declaro molt fan de la banda i de la seva actitud.

I poc després, el dia 1 de setembre, en el marc del Blues ‘n’ Roll, podrem escoltar Tom Principato, un dels millors guitarristes del panorama internacional, comparat sovint amb Eric Clapton, i que actuarà amb el trio d’Amadeu Casas. Aquest cantant i guitarrista compta amb una més que sòlida trajectòria. Ha participat en dotzenes de gravacions de blues amb els millors músics de tot el món.

Tot això passarà a Torredembarra, al costat de casa, en poc més de dues setmanes i els nostres polítics continuaran —no em cansaré de dir-ho— sense apostar per un tipus de turisme diferent, sense apostar per una promoció del municipi en termes de capitalitat musical, continuaran amb estrictes normatives que impedeixen fer música en directe en els locals, continuaran apostant pel turisme de sempre, esperant que les coses passin soles, que les empreses de la Torre “facin l’agost”, un agost cada cop més curt i amb menys beneficis. Un miratge. 

Tornar a l'origen

Ja tenim aquí l’estiu, el sol, la platja... malgrat que hi hagi alguns meteoròlegs francesos que afirmin que aquest any no n’hi haurà, a la Torre, passem de tot i sí que en tindrem. Amb l’estiu arriben també els festivals musicals després que el Primavera Sound donés el primer tret de sortida a la temporada. Del 13 al 16 de juny, a Barcelona se celebra el Sónar Festival, sobre el que he escrit en alguna edició anterior descrivint-lo com a model d’èxit català exportat a la resta del món. Aquests festivals s’omplen de “moderns” i “modernes”, hipsters, en el llenguatge més “in”. Res en contra i tot a favor d’aquests festivals que presumeixen de ser alternatius i de portar-nos propostes noves i arriscades. Ja sabeu, es tracta de Barcelona i... Barcelona és Barcelona.

Nosaltres aquí, a la Torre, després de set anys sense poder-ne guadir, recuperem gràcies a la Traviesa, a la Susanna Alaitz, a Vòrtex Produccions i a Philatelia Records el Màgic Festival. Un festival de veritat alternatiu, que ningú que vulgui presumir de modern i d’estar “al lloro” de la moguda musical no s’hauria de perdre, perquè els dies 5, 6 i 7 de juliol, Torredembarra es convertirà en el centre mundial de la psicodèlia, tant en l’àmbit de la música com en el d’altres arts. Hi podrem veure bandes com Carrots, One of These Days and Thee Heavy Random Tone Colour Lab, que arriben des de A Coruña, La Meccanica Sonora, fent la seva música entre la psicodèlia, el jazz, la bossa i el rock dels 60 i 70, El teatre magnètic, que és el darrer projecte musical de David Martínez i Gerard Gil (alguns el recordareu de Don Simón y Telefunken) i molts, moltíssims més. Per altra banda, el festival comptarà com en les altres ocasions amb espectacles visuals, performances, instal·lacions, activitats infantils i dj’s molt diversos amb el nexe comú del vinil com a suport de les seves sessions.

I tot això sense sortir de la Torre. Sense haver de conduir. El mes passat vaig escriure sobre el poder d’atracció turística de la Torre com a municipi amb una gran oferta musical, variada i de qualitat. Aquest és un exemple que neix, novament, d’un dels punts neuràlgics de la música a Catalunya i Espanya i, per què no? Europa o el món. Ens agradaria tant que aquest festival tingués una gran projecció i un gran èxit i que pugui continuar celebrant-se durant molts anys... i també ens agradaria tant que els polítics i polítiques de Torredembarra s’adonessin del que representa aquest valor en termes econòmics i que facilitessin la realització d’actes culturals (musicals o no) en els locals del municipi amb total normalitat i no havent de patir per si arriba la policia i sanciona l’establiment que ja té prou dificultats per tirar endavant el negoci... ens agradaria tant.

Que tingueu un estiu genial, que pugueu gaudir de totes les coses bones que teniu al vostre voltant i... ens veiem per la Torre!