Ajuda'm

Un dia vaig preguntar-me com Slash, ex-guitarrista de Guns and Roses va acabar col·laborant amb Marta Sánchez, ex-vocalista d’Olé Olé, en el tema Moja mi corazón i també en un projecte de Quentin Tarantino, concretament en el tema Obsession per a la pel·lícula Curdled del director. Vist des de fora pot semblar una estratègia de màrqueting o... una estratègia, la que sigui. I en realitat sí que respon a una estratègia, però de molta més envergadura. El propi Slash va explicar en una entrevista al diari El País del 5 de març de 2010 “Crec que el meu amic [Nile] Rodgers, el meu productor [i guitarrista de Chic], va planejar aquell treball per poder anar a Espanya i lligar-se-la. No sé que va passar ni m’importa”.

 

El món del rock i el pop està ple d’anecdotes relacionades amb les col·laboracions, com quan Björk i Raimundo Amador —o Raymund Lover, com el presenta el Gran Wyoming en un dels discos en directe del músic— van gravar So Broken. Aquest tema va aparèixer a Espanya en una edició de luxe del disc Homogenic de 1997. No es va publicar en l’edició estàndard. També es podia trobar en un single d’edició limitadíssima anomenat Jóga, o al remix Hunter / Alarm Call, al disc Homogenic Live y també a la versió japonesa del mateix Homogenic, és a dir, cap d’ells un disc comercial o fàcil d’aconseguir. He de dir que la cançó, per a mi, és extraordinàriament brillant. Fixeu-vos que parlo de l’any 1997, quan no havíem sentit parlar d’internet i els mòbils pesaven 4 Kg. Avui, aquest tema es troba molt fàcilment a Youtube en versions en directe, en estudi, amb vídeos originals, muntatges fotogràfics dedicats per enamorats destrossats als seus amors perduts... però el 1997, tenir aquest cd era tenir una joia. Ara ja no el busqueu a Megaupload.

 

Una de les estrelles del pop que més es dedica a col·laborar amb altres músics és David Bowie. Tots/es recordem el brillant tema Under pressure amb el gran Freddie Mercurie i si busqueu per la xarxa podeu trobar col·laboracions amb Placebo, en el tema Without you i’m notting, amb Robert Smith de The Cure interpretant The Last Thing You Should Do and Quicksand, amb Frank Black dels Pixies fent un medley d’Scary monsters i Fashion... bé, en realitat, algunes d’aquestes actuacions formen part d’un concert que va celebrar pel seu 50 aniversari i que es va dir David Bowie and Friends, gravat el 9 de gener de 1997 al Madison Square Garden de Nova York, on també hi trobem col·laboracions amb els meus estimadíssims Sonic Youth, Lou Reed, o Billy Corgan dels Smashing Pumpkins.

Una altra anècdota curiosa és la col·laboració del cantant Sting amb els Dire Straits (sembla que m’agradin molt, però no en sóc un gran fan, que consti) en el disc Money for Nothing, Sting passava per l’estudi de gravació i va posar unes veus que diuen “I want my, I want my, I want my Mtv”. La companyia discogràfica va obligar Mark Knofler a fer constar Sting com a co-compositor del tema per aquesta impressionant contribució, amb el percentatge de Royalties corresponent. Pel que es veu, a Sting això li va causar una gran incomoditat i encara avui el molesta... estupideses que les discogràfiques podien fer quan encara pintaven alguna cosa.

Elles

Aquest article es va publicar el setembre de 2011 al diari de la Torre i que encara no l'havia penjat al blog. Té sentit perquè l'article Ells n'és la continuïtat

L’any 1990, una noia de 18 anys de Buffalo, va muntar la seva discogràfica, Righteous Babe Records amb uns 50$. Aquest fet va ser una gran sort pels amants de la música. Ella es diu Ani Difranco. Avui una compositora i intèrpret reconeguda. Faig aquesta introducció per poder escriure sobre un conjunt de dones que han enriquit la música i que fan que escoltar els seus discos sigui tota una experiència per l’originalitat sonora, la profunditat de les lletres i la forma d’utilitzar els seus instruments.

L’Ani Difranco, per exemple, té una forma de tocar la guitarra molt personal, amb un fort stacatto, que aconsegueix fixant-se unes ungles postisses amb cinta aïllant als dits. Si escolteu la cançó Out of Range, del disc amb el mateix nom del 1994, veureu què vull dir. Us recomano el disc Up Up Up Up Up Up de 1999.

Una altra dona que ha influït profundament en la forma de cantar de les generacions actuals és Björk. L’islandesa utilitza la seva veu com un instrument amb uns registres inimaginables. Tot i que té grans discos, per a mi, el que la vincula més als seus orígens per la sonoritat —les cançons que sonen com si estiguessin esculpides en gel— és el Vespertine de 2001.

Si avancem en el temps, trobem compositores influïdes per aquestes dues dames com Regina Spektor, una noia russa que viu a estats units i que va néixer el 1980. Begin to Hope de 2006 és un disc molt recomanable. Regina Spektor, de vegades recorda Björk, de vegades Kate Bush, i té una manera d’interpretar el piano molt personal i amb ressons de música clàssica, que és, de fet, la música amb la que es va iniciar.

Per acabar, us parlo d’un darrer descobriment. Potser alguns i algunes ja la coneixeu, però per a mi és una novetat. Es diu Joanna Newsom nascuda a Califòrnia el 1982. També hi percebem influències de Bjork i de la mateixa Regina Spektor, tot i que amb un timbre molt més naïf. Joanna Newsom utilitza l’arpa com instrument d’expressió i els seus temes, de vegades, et transporten als Apalaches.

Si resseguiu aquestes referències trobareu moltes altres veus femenines destacables com Feist, Ingrid Michaelson, Rachael Yamagata o Imogen Heap entre moltes altres.