Si la música no existís, la vida seria un
error, va dir en una ocasió Friedrich Niezsche, que era, primer, una gran
admirador i, després, un gran detractor de Wagner. A més, si la música no
existís, el món seria tan diferent, que se’ns fa molt difícil d’imaginar. Ambroise
Bierce va escriure entre el 1881 i el 1906 “El diccionari del Diable”, amb 998
definicions entre les que hi trobem la de piano, i explica que és un “utensili
de saló per domar al visitant impenitent. Es fa funcionar oprimint les tecles i
l’esperit dels oients”.
El diccionari del diable és un manual de
cinisme que no pot faltar en la biblioteca d’una persona que consideri que la
vida s’ha donat la volta a si mateixa com un mitjó i que, l’únic que queda és
enriure-se’n. Tot i això, aquesta definició exposa de manera brillant el poder
que té la música sobre tots nosaltres. És per aquest motiu que la música
s’utilitza des de temps immemorials per transmetre sensacions. Ja en l’època
dels primers grecs i després els romans, les persones que venien productes de
manera ambulant es feien acompanyar de músics per comercialitzar millor els
seus productes, com fa la publicitat d’avui dia. Al cap i a la fi, no hem
evolucionat tant en les coses essencials, i la música és una d’aquelles coses
sense les que la vida seria —a més d’un error— més insuportable.
Al Nadal, aquesta època que ve per davant, més
enllà de les estratègies comercials que diuen utilitzar la música per vendre
més, podrem sentir la presència d’aquest element eteri pels nostres carrers. En
molts casos, la música pot generar un sentiment d’eufòria, d’alegria, sovint
s’utilitza per crear tensió. Tots recordem la pel·lícula Psicosi o Tauró, amb
les seves melodies en obstinato per fer sentir la por, el perill. De vegades,
si l’altaveu per on surt la música és de baixa qualitat i els sons aguts prenen
una rellevància inèdita i excessiva, poden causar un nivell elevat d’irritació.
I si no, passegeu per Antoni Roig qualsevol d’aquestes tardes. Bon Nadal i bona
entrada d’any a tots i a totes.
Article publicat al Diari de la Torre de desembre de 2012.
Twitter: @ibanet
Entrades
