Sembla mentida, però encara és pitjor

María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, va manifestar el següent sobre la relació salarial del Senyor Bárcelas amb el seu partit: "La indemnización que se pactó, fue una indemnización en diferido y como fue una indemnización en diferido, en forma, efectivamente de simulación, de simulación o de lo que hubiera sido en diferido en partes de una, de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la Seguridad Social. Es que si no, hubiera sido... Ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones en la Seguridad Social ¿verdad? Pues aquí se quiso hacer como hay que hacerlo".

També, recentment, Pere Navarro, primer secretari del PSC va fer unes declaracions en les que proposava que el rei d'Espanya havia d'abdicar.

Finalment, Mariano Rajoy, preguntat sobre els "papers de Bárcenas" publicats al diari El País, va respondre "Todo es falso, salvo alguna cosa". 

La primera reacció davant de declaracions d'aquest tipus és pensar que els nostres polítics són idiotes o que s'han begut l'enteniment, perquè sabent que et preguntaran sobre aquests escàndols que apareixen en els mitjans de comunicació, per què no et prepares la resposta de manera adequada, oi? 

Matteo Rampin, en el seu brillant i recomanable llibre “Vender la moto, Trucos de la manipulación del lenguaje” inclou dos capítols finals que es titulen “Trucos sucios” i “Y trucos sucísimos”. En el capítol “Trucos sucios” explica que una de les maneres més eficaces per desviar l’atenció d’un tema és fer —i cito textualment— “declaracions inusuals, argumentacions aparentment extemporànies que deixen de pedra al públic pel seu caràcter intempestiu, etc. Tot val si serveix per distreure l’atenció, de tal manera que la gent no pensi en el que els polítics fan o deixen de fer”.

Això és el que Pere Navarro fa a la seva manera, és a dir, treu a relluir un tema que ningú de l’esfera política no havia plantejat i deixa descol·locats fins i tot als seus companys i companyes de partit fent que s’oblidi la profunda crisi interna que pateixen. Maria Dolores de Cospedal va més enllà i s’immersiona en el món del surrealisme, que encara descol·loca més.  

En el capítol “Y trucos sucísimos”, Rampin ens explica que si se centra l’atenció en un aspecte molt concret d’un problema molt gran s’aconsegueix fer perdre de vista el conjunt, l’origen del problema. Això és exactament el que tractava de fer Rajoy amb les seves declaracions. Comença la frase dient “todo es falso” i acaba aclarint “salvo alguna cosa”. Ja ha fet que centrem la nostra atenció en aquesta petita cosa que no és falsa, però que, ni molt menys, és tan gran com ens pensem.

Un altre efecte de les declaracions d’aquest tipus és que són aquests mateixos discursos i despropòsits els que es recordaran amb el pas del temps (qui no recorda “los hilillos” del prestige), el que quedarà en la memòria col·lectiva, fent-nos oblidar el problema de fons, que és la incapacitat per gestionar adequadament els moments de crisi i per descomptat, la impossibilitat de governar un país de forma adequada.