Revisitar

<a href="http://www.bloglovin.com/blog/3485615/el-desordre-dels-sentits?claim=se8kwxyjrk4">Follow my blog with Bloglovin</a>

Fa uns dies va venir a l’oficina on treballo una senyora d’uns 200 anys, entranyable, d’aquelles iaiones que et fan pensar en l’olor dels forns de pa, del cafè acabat de fer dels bars granges on es reuneixen a la tarda... vaja, ja m’enteneu. Resulta que aquesta iaia, havia viscut fa molts anys en aquesta casa, que ara és un despatx on hi fem estudis socials i de mercat. Va demanar permís per entrar i recordar i, és clar, vam estar encantats amb la seva mirada i les seves descripcions... aquí hi havia la cuina, aquí l’habitació de la mare, aquí era el menjador... vaja, us podeu fer una idea de l’energia que transmetia aquella persona mentre descrivia tot el que suposava per a ella la nostra freda oficina.

Cap al 1996, vaig comprar el disc Alchemy dels Dire Straits que va ser gravat en directe al Hammersmith Odeon de Londres els dies 22 i 23 de juliol de 1983 i es va publicar l’1 de març de 1984. Són un grup que mai no m’havien entusiasmat, però aquell disc era diferent dels que havien gravat a l’estudi. Els solos de Marc Knopfler s’allarguen de forma magistral en temes com Sultans of Swing que sobrepassa els 10 minuts quan en la versió del disc de debut de la banda amb prou feines supera els 5 minuts i les balades que en els discos d’estudi sempre m’havien semblat força avorrides, en el directe prenen un aire de misteri que captiva, com és el cas dels temes Romeo And Juliet o Private Investigations.

Feia uns anys que no l’escoltava i, l’altre dia, la meva amiga Sita Serradell portava un cd del grup al cotxe. Vaig posar-me el disc quan vaig arribar a casa i immediatament vaig començar a sentir-me com aquella padrina que va venir a recuperar els seus records i la música va exercir de catalitzador per transportar-me a una època que ja no tornarà mai més, tot i que podré recuperar sempre que vulgui mitjançant la banda sonora del moment. I me n’adono que els discos que escolto ara jugaran el mateix paper d’aquí uns anys, si és que tinc ganes de mirar enrere.

Publicat al Diari de La Torre en el número de gener de 2012

Twitter: @ibanet

Ells

Després de parlar d’Elles en el primer escrit que vaig fer pel Diari, aquest cop parlaré d’Ells, artistes masculins que tenen com a nexe d’unió que, personalment, m’han fet veure i viure la música d’una manera diferent a com ho havia fet abans de conèixer-los. Es tracta d’una selecció incompleta, personal i capriciosa i que pretén ser una porta per accedir a una infinitat de personalitats musicals interessants.

Començaré pel gran Tom Waits, sobre el que ja vaig escriure en l’edició de novembre amb motiu de la publicació del seu disc Bad As Me. La seva veu és inconfusible i les seves lletres i textures sonores són tan profundes que escoltar els seus discos és com abocar-se a un barri de bars lúgubres i foscos, amors perduts, trucades desesperades a mitja nit i postals de Nadal enviades per una prostituta des de Minneapolis. Rellegiu l’article de novembre per a les recomanacions discogràfiques.

Jeff Buckley va morir ofegat al riu Wolf de Memphis el 1997 amb 30 anys. Abans d’això va fer un disc preciós i intemporal anomenat Grace. Inclou la versió de l’Hallelujah de Leonard Cohen que per a molts és la definitiva, a més de l’evocador tema Lilac Wine.
Nick Cave és un australià que va néixer el 1957. El 1996 va fer un àlbum extraordinari anomenat Murder Ballads que, com el seu nom indica, parla sobre assassinats. Inclou dues col•laboracions brillants, Henry Lee (amb PJ Harvey) i Where the Wild Roses Grow (Amb Kylie Minogue). Us recomano la cançó Tupelo del disc The Firstborn Is Dead.

S’acaba l’espai i no vull tancar l’escrit sense parlar de Daniel Johnston, el cantautor de Palm Spring, California, que elabora composicions entre Naïf, tristes i, de vegades, tenebroses. És molt recomanable el seu disc de debut Hi, How Are You. La seva música ha estat aclamada per grups com Yo La Tengo o Sonic Youth, per músics com Beck, Kurt Cobain, David Bowie o Tom Waits —que va fer una versió del tema King Kong en el disc Discovered Covered— i pel dibuixant dels Simpsons Matt Groening. Johnston també és un gran dibuixant. En el documental The devil and daniel Johnston, descobrireu una personalitat apassionant.

Twitter: @ibanet

Bons temps per a la lírica a Torredembarra

És manifest que a Torredembarra, els darrers anys s’ha produït un boom cultural en relació a la música rock, blues o jazz. Poques poblacions poden presumir de l’oferta que tenim a La Torre, fins i tot diria que cap població. En un cap de setmana —començant dijous— podem arribar a veure quatre o cinc concerts, i en el pitjor dels casos, hi ha garantits tres concerts o esdeveniments musicals com Jam sessions o altres trobades de músics. No esmentaré cap local concret a risc d’obviar-ne algun, encara que ja sabeu de què parlo. Per a que aquesta situació s’hagi produït i es pugui mantenir cal que hi hagi diversos elements fonamentals. Per una banda, una xarxa de persones que disposen d’establiments que aposten per la música en directe, que vulguin invertir, arriscar i tenir paciència per a què la fórmula doni fruits, unes bandes que alimentin la demanda i aconsegueixin proporcionar una oferta diversificada, un públic que segueixi aquestes bandes i consumeixi, uns veïns comprensiu i tolerants i una administració que aposti i faciliti aquesta situació mitjançant permissivitat, legislació favorable i, per què no, subvencions i suport material. Si una de les potes falla, tot el castell de cartes s’ensorra. M’agrada pensar que aquesta etapa tindrà una llarga durada. Potser per una distorsió personal de l’oïda, tinc la sensació que tota La Torre es contagia. El cap de setmana, fent algunes compres per diferents comerços vaig quedar sobtat amb la banda sonora dels establiments que vaig visitar. Em vaig sorprendre a mi mateix taral·lejant des del November Rain de Guns ‘n Roses, el Passenger d’Iggy Pop i Ricky Gardiner, fins a temes de David Bowie o el Kind of Blue de Miles Davis. A mi, és la música que m’agrada, per això em trobo a gust a La Torre.

Iban Gabaldà Fernàndez / twitter: @ibanet

Tom Waits / Bad As Me / Anti- 2011

Estic escoltant el disc Bad As Me de Tom Waits abans que surti a la venda el dilluns 24 d’octubre. A la seva pàgina web se'n pot gaudir íntegrament de manera gratuïta. Ara que estàs llegint aquest article, el disc ja és a les botigues. Es tracta d’un disc amb estructures més identificables entre el blues, el Jazz, el country i el rock si se’l compara amb altres discos de l’autor, més experimentals. Per als seguidors de gravacions com Small Change (Asylum records, 1976) o Heart Attack And Vine (Asylum records 1980) suposarà un retrobament amb una etapa clàssica d’un dels portaveus de la generació Beat, influït en les seves lletres per autors com Charles Bukowski o Jack Kerouac, entre d’altres. En qualsevol cas, un disc brillant i emotiu. El disc s’obre amb Chicago, possiblement el tema amb més referències a enregistraments anteriors com Swordfishtrombones (Island Records 1983). Raised Right Men, conté l’aura de misteri típica de Tom Waits, de club nocturn amb olor de whisky i amb perdedors a la barra. Talking at the same time sona molt a Bob Dylan. Get Lost és un Rock And Roll passat de voltes que et fa aixecar de la cadira. El disc també incorpora les balades a cor obert característiques de Tom Waits com Face To The Higway, Kiss Me, o la que tanca el disc, New Year’s Eve. Un disc molt recomanable. Per a mi, imprescindible.

Publicat al Diari de La Torre el novembre de 2011

Setembre es mor

Des de la finestra no puc notar el canvi, per què els arbres que tinc al carrer són de fulla perenne, però ja comencen a caure les fulles dels arbres, dels de fulla caduca, com les moreres. No está malament. I els jerseis d'entretemps i les moleskine escrites en els cafès mentre fora passa la gent de presa i després serem nosaltres els que passarem per davant de cafès on hi ha persones assegudes, quietes, que esperen, o que escriuen, i arribarà l'hivern i semblarà el cover del cd d'Elvis Costello, North.

it smells of september

Avui sembla un gran dia, faré un petit esmorzar i recordaré la frase que hi ha a la làpida de Marcel Duchamp "D'ailleurs, c'est toujours les autres qui meurent".

Ui, mira, una cançó dels Stereophonics, I Wouldn't Believe Your Radio, del disc Performance and cocktails.