Fruits estranys... i altres coses estranyes

La relació entre la música i la política o la religió s’ha manifestat al llarg de la història de diferents maneres. La música, a través de totes les seves formes, ha estat sovint un canal per transmetre la tradició, les creences i els valors en molts àmbits de la vida. Ara que arriba la festa major, els carrers de la Torre s’ompliran de música, alguna d’origen religiós i d’altra d’origen secular.

Aquest agost he passat uns dies a Amberes, a Bèlgica, que és la ciutat europea que compta amb la major comunitat jueva ortodoxa, concretament de la branca haredí. La vida d’aquesta comunitat gira entorn de la Torà (el que els cristians anomenen pentateuc) i que són els cinc llibres que conformen l’antic testament. Totes les accions que porten a terme al llarg del dia, la forma de vestir-se, el menjar, les activitats que realitzen, qualsevol fet en la seva vida té un referent en la Torah i s’interpreta a través d’aquesta o a l’inrevés.

Mentre era a Amberes, llegia l’autobiografia de la cantant Billie Holiday (que en realitat va ser escrita per William Dufty) i després va caure a les meves mans —gràcies a una de les meves germanes— el llibre Orgullosas y Asfixiadas, de la periodista Anna Garcia, on s’expliquen les històries de quatre dones que, o bé han abraçat o bé han fugit del judaisme ultraortodox.

Abel Meeropol va composar, entre d’altres, el tema Strange Fruit que va popularitzar Billie Holiday. Abel Meeropol era un jueu rus que vivia als estats units i estava afiliat al partit Comunista d’aquest país i la cançó Strange Fruit parla sobre les pallisses i assassinats de persones negres que es produïen al sud dels Estats Units i que acaben amb la víctima penjada en un arbre pel coll, d’aquí la imatge de l’estrany fruit. Es tracta d’una cançó reivindicativa i profundament dura i trista.

El Jazz sempre havia estat una música que els nazis van considerar “de negres i de jueus”, i com a tal estava mal vista i prohibida en molts casos (podeu veure la pel·lícula swing kids de 1993, del director Thomas Carter i on apareix un jove Christian Bale que és el darrer Batman).

Cartell d'una exposició sobre música decadent (Entartete)

Extret de http://www.fmh.org.ar/revista/17/eljazz.htm

Una interpretació radical dels textos de referència jueus per part de diferents rabins prohibeix als homes de la branca Haredí escoltar una dona cantar. Es considera pecat, per tant, les persones que viuen i compateixen les creences de la comunitat haredí d’Amberes, no poden escoltar com Billie Holiday canta un tema que va composar un jueu que volia protestar contra la discriminació racial, però no només aquest tipus de discriminació, sinó de qualsevol altre orígen.

La història dóna molts tombs i les interpretacions que fan alguns homes amb capacitat d’influència, sovint contradiuen el que es podria haver après de la història per fer-nos millors éssers humans i ens situen al mateix punt de partida o, fins i tot, més enrere. Com s’acostuma a dir, donem tristament girs de 360 graus.

Bona festa major!

Iban Gabaldà Fernández
Twitter: @ibanet

Monumental

Sóc en un Boeing 737-800 de Ryan Air. Vaig a Bèlgica a veure la meva germana.. M'encanta la tecnologia que em permet escriure des d'aquí. El cas és que m'ha vingut a la memòria un altre viatge que vaig fer, també a Bèlgica, aquell cop amb la companyia Virgin. Tots els avions tenen (o tenien, que ara, amb la crisi...) la seva revista. Són aquestes revistes on hi ha activitats a fer o llocs on anar a les diferents ciutats on vola la companyia. Ja sabeu, el parc Güell, el Prado, la torre Eiffel... I també bars i restaurants de moda. Fullejava la revista de Virgin i vaig veure la foto d'un local molt conegut per a mi, on he crescut en la meva formació musical i on he conegut persones que han fet que la meva vida sigui millor. Us asseguro que no exagero. A la revista de Virgin hi havia un reportatge sobre la Traviesa de Torredembarra. En un avió que vola per tota Europa! Explicava els anys que portava oferint música de qualitat, la impressionant col•lecció de vinils amb la que compta, el magnífic jardí, un oasi que no va abdicar davant la pressió immobiliària a la que es van veure assetjats els municipis de costa. El cas és que, em vaig sentir molt orgullós de viure a Torredembarra de formar part de la família de la Traviesa com a client des de que tinc 16 o 17 anys, és a dir, des de fa 20 anys! Tota una vida. Em pregunto per què hi ha polítics que encara no consideren un lloc com la Traviesa part del patrimoni cultural de la Torre, de la Costa Daurada i de Catalunya, un lloc emblemàtic, irrepetible i que esperem que segueixi així durant molts anys més.