Fes-ho tú

El títol d’aquest escrit, i l’escrit en sí, forma part i neix gràcies a una petita complicitat que mantinc amb Nacho Cambas. Quan parlem de temes com el talent artístic, la composició musical, la subjectivitat en la valoració de la pintura, la música, la literatura, etc. i apareix algun fenomen mediàtic  que, tot i la dubtosa “qualitat” del que fa, surt a la televisió, triomfa a les xarxes socials, o obté un ressò inesperadament desmesurat, podem arribar a la conclusió que és injust i que moltes altres persones mereixen aquest reconeixement i no el reben ni el rebran mai, podem acabar dient que és brossa, que no té valor artístic ni interès social, que no aporta res... o com li dic al Nacho, “doncs fes-ho tu”. Òbviament, sabent que els dos sabem el que sabem, perquè ens coneixem. És una fugida d’estudi molt temptadora. Què és el que et molesta? No haver estat tu l’objecte del reconeixement? No ser capaç de generar una idea que atregui l’atenció d’una audiència relativament multitudinària...? En qualsevol cas, si aquests dies heu tingut la fortuna de veure l’actuació d’El niño de la costa, una nova estrella mediàtica torrenca que ha assolit l’èxit a nivell de tot l’estat espanyol amb la seva versió de “Soy un truhán, soy un señor” i que també és una persona de llei que es comporta correctament en tots els “flecos” de la vida, si com dic, l’heu pogut veure i no us ha agradat, sempre podeu inscriure-us a un programa d’actuacions musicals i mostrar les vostres aptituds. Feu-ho vosaltres. Oriol, ets molt gran.