Per poc

Avui he estat a punt d’escriure sobre una festa de la música, un canvi important a la Torre, la voluntat i l’entesa dels tres bars de la plaça de la Font que s’han posat d’acord per tirar endavant un projecte comú per oferir música en directe de manera gratuïta. Un projecte que beneficia tothom, que dinamitza la plaça, que neix de la col·laboració, que representa una suma d’esforços exemplar en uns moments difícils en els que els negocis lluiten per sobreviure. He estat a punt de parlar de tot això, però no. Alguns amics i coneguts m’han aturat pel carrer per preguntar-me per què no s’ha fet el concert que hi havia previst a la plaça de la Font aquest cap de setmana i, la veritat, no sé què contestar. Podria contestar que és una qüestió de falta de permisos. Si fos això, jo mateix hagués pensat, “quina merda”, però ho hagués pogut entendre. Em temo que és una qüestió més profunda, una qüestió que s’arrela en l’estupidesa humana. Sempre he pensat que hi ha grans esdeveniments històrics, guerres, o accidents de tipus divers, que s’han produït per sentiments com l’enveja, la ràbia, la gelosia, el sentiment d’inferioritat, la inseguretat, la falta de visió, o encara pitjor, la incapacitat d’una persona. Em temo que l’anulació del concert a la plaça de la Font no és una qüestió de falta de permisos, em temo que es tracta d’aquest tipus de motius. Fins i tot els polítics que m’he trobat al carrer han mostrat la seva sorpresa i la seva desaprovació davant de l’anulació del concert. Tots entenem, més o menys, que hi ha unes normes, unes lleis, una forma d’actuar i de fer correctes. En el cantó oposat es troba el caos, la destrucció. En el terme mig, si busquem una mica, podem trobar el sentit comú. Allò que en fa cedir o acceptar determinades imposicions a uns i altres per tal que tothom acabi guanyant. Per tant, no tinc una explicació que em permeti justificar que una persona vulgui imposar irracionalment unes normes estúpides a un acte totalment controlat, amb possibilitats pràcticament nul·les de provocar incidents i que pretén ser una aportació a la cultura, al dinamisme econòmic i a la diversió de les persones de la Torre i els seus visitants. En fi, espero, el mes vinent, poder escriure sobre aquest acte que s’hauria de celebrar el dia 1 de juny a la plaça de la Font, a les 12:30 del migdia sempre que el sentit comú s’imposi.  

Crisis, what crisis?

Quan es va produir el crack del 29 als Estats Units, les big bands de swing que havien animat els feliços anys 20 van anar desapareixent i van donar lloc a formacions reduïdes que els empresaris musicals podien contractar mentre que el cost d’aquelles grans bandes els resultava insostenible. Això va canviar el curs de la història de la música. Les noves bandes havien d’adaptar les seves composicions a les característiques d’un trio, un quartet o un quintet en el millor dels casos. Ja no hi havia cinc saxos i tres o quatre trompetes, la base rítmica es va reduir al baix o contrabaix i la bateria, de vegades una guitarra o un piano, però poques vegades tots al mateix temps. Tenim entre mans una situació semblant? Doncs potser si. En quina mesura? Com ha afectat la situació de crisi actual a la música del nostre entorn més proper? Els locals que programen música, ja fa temps que es veuen en una situació complicada que no els permet, en molts casos, cobrir les despeses de contractar una banda de rock formada per quatre, cinc o sis persones, i les bandes, cansades d’actuar sota cost, van perdent ocasions de tocar en públic. A més, cal afegir-hi una altra dificultat, la de les ordenances municipals, que no permeten, sovint, arribar a un determinat nivell de decibels que una bateria sense amplificar acostuma a superar amb escreix. Aquesta situació ha donat lloc a una solució que permet als músics continuar oferint concerts a un cost raonable i sense fer molt de “soroll”, el format acústic. Ahir mateix, vam poder veure a la Torre, a la Traviesa, dos nois de Súria, els Morlan River, despullant versions de Neil Young, Bruce Springsteen, U2, o Quique González. Es tracta d’un format que permet acompanyar un sopar, crear un ambient agradable mentre es pren una copa i gaudir d’una nova manera d’interpretar els temes, amb uns recursos mínims que obliguen a fer vàlida la frase que tant repetia Miles Davis, menys és més. Una solució temporal pels locals de la Torre que pot deixar fruits més perennes amb propostes interessants? Potser si.