Després de la revetlla...

Lamentablement hi ha un abans i un després de la revetlla de Sant Joan de 2012. Recordo quan fa anys, tothom podia celebrar aquesta festa al carrer amb música i la gent ballava i s'ho passava bé i per un moment s'oblidaven les diferències entre les persones, de vegades. Vaja, coses de la vida que paguen la pena. Una felicitat de veritat, i no la que pretenen imposar els llibres d'autoajuda que et diuen que somriguis tot el puto dia, fins i tot quan la merda t'arribi al coll. Persones que ens ho passem bé i compartim allò que ens fa ser més humans, el riure, la música, la solidaritat i en definitiva, entendre la sort que tenim d'estar vius.

A partir d'aquest any, això ja no serà més així. Vaja, almenys fins que no tornem a tenir uns polítics i polítiques que valorin l'alegria i la felicitat i no es caguin als pantalons quan un veí miserable i avorrit truqui a la policia perquè la resta del món s'ho passa bé i ell o ella no.

Resulta que els que en ho passem bé també votem i... Déu ni do, som força persones. Sovint votem amb molt més criteri que alguns homenots o donotes que no tenen ni idea del que volen. Som persones sensibles i entenem els perjudicis que podem generar. Som persones amb les que es pot parlar i negociar, persones amb les que podríem haver arribat a alguna mena d'acord per tal que ningú no sortís perjudicat amb la música. Però no, és molt més còmode trucar a la policia i amagar-se darrere de la mediocritat, l'anonimat, la monotonia i l'odi cap a aquelles persones que pensem que la vida és en un altre lloc d'on la busca la majoria. és molt més fàcil arrencar des de l'arrel l'alegria d'una colla d'energúmens que fan malbé el cap de setmana de pau que has vingut buscant entre petards, coets i bombes atòmiques que fins i tot es possible que hagis estat tirant tot el puto dia i tota la santa nit.

Ja sé qui votaré a les properes eleccions, i si estàs llegint això i ets un polític i saps de què parlo i t'incomoda i ets sents còmplice, doncs des de ja has de saber que la meva papereta no porta el nom del teu partit de merda. Només votaré a la persona que sigui capaç d'entendre que tots hem de tenir cabuda i que la tolerància va en moltes direccions i no només en la direcció de les mòmies socials que acabaran convertint la Torre en un maleït poble fantasma.


Una molt forta abraçada a totes les persones que estàvem el dissabte de Sant Joan al carrer ample i que vam cometre l’agosarada insensatesa de voler passar una bona estona. I el pitjor dels meus desitjos per a aquelles persones que van contribuir a que això fos així només en part.

 

Sant Joan

El 24 de juny de 1901, un Sant Joan de fa 101 anys, Picasso va fer la primera exposició fora de l’estat Espanyol, concretament a la galeria Ambroise Vollard de Paris. Possiblement, en aquell moment, ningú no s’imaginava, ni el mateix Picasso, el que arribaria a suposar per a la història de l’art ni la influència —i enveja— que exerciria sobre altres pintors.

L’any 2000 es va estrenar la pel·lícula Pollock. La vida d’un creador protagonitzada per l’extraordinari actor Ed Harris. Recordo una escena en que Pollock puja unes escales cridant “Fuck Picasso!” reconeixent l’enorme talent que Pollok no arribava a trobar en ell mateix. En la mateixa pel·lícula, hi ha una altra escena, al principi, on Pollock està fent el boig i va imitant Gene Krupa tocant la bateria, en un moment donat pregunta qui és el millor bateria del món i es respon Krupa. També li agradava molt Benny Goodman, clarinetista i director d’orquestra, i Harry James a la trompeta. Tots ells blancs, per cert.

La música en general, i el jazz en particular, han influït de manera molt decisiva alguns artistes i algunes obres en concret. Julio Cortázar era un gran enamorat d’aquest gènere i, a la seva novel·la Rayuela, un dels meus llibres preferits, la música és un personatge més de l’obra, igual que la ciutat de París.

Un escriptor que manté certa connexió amb Cortázar és el representant de la generació Beat, Jack Kerouac que també va nodrir les seves obres de moments brillants del jazz que li va ser contemporani amb una admiració especial per l’anomenat Hot jazz i el Bebop, els estils més passionals i radicals. Aviat s'estrenarà a l'estat espanyol l'esperada versió cinematogràfica de la seva novel·la On the road: http://www.youtube.com/watch?v=ttDIcTQpLyQ

He començat parlant de pintors i acabaré amb l’artista Basquiat, que també compta amb una pel·lícula biogràfica amb el seu nom, de 1997 dirigida per Julian Schnable i on apareixen artistes com Jeffrey Wrigth, David Bowie, Denis Hopper, Gary Oldman, Courtney Love, Benicio del Toro o Willem Dafoe. Com no podia ser d’una altra manera, la banda sonora inclou música de Charlie Parker, del qual Basquiat n’era un gran admirador, com també de Dizzy Gillespie, tal com es pot veure en alguna de les seves originals pintures. Tant Basquiat com Gillespie com Parker, eren negres, per cert.

Aquest any, quan estiguem celebrant la festa, segurament amb molta música, podrem pensar que el mateix dia 24 de juny de 1944 va néixer el músic Jeff Beck, que el 1947 va néixer el també músic Mick Fleetwood, que el 1961 els Beatles van gravar el tema If You Love Me Baby, o que el 1935 va morir el gran cantant de tangos Carlos Gardel.