Jo vaig tocar amb els Burton

Sí, vaig tenir la sort que el Sisco Vidaller, el Fernando del Álamo i el Xavi Aliaga em passessin una còpia del seu disc “Ella no lo sabe” per tocar en directe el tema “Quién gana” en el que hi ha una intro molt soul amb vents. A mesura que he anat formant part de diferents bandes com a integrant o bé col·laborant excepcionalment m’he anat adonant que els Burton són una família molt nombrosa. A tot arreu on he tocat hi ha algú que ha format part dels Burton. Baixistes, bateries, guitarristes, baixistes que tocaven la guitarra, una llista llarguíssima de persones que no detallaré per no deixar-me ningú. Molts grans músics tenen anècdotes divertides per explicar, experiències que han viscut en gires, abans dels concerts, durant els concerts i després dels concerts, o en els desplaçaments. També hi ha hagut històries tristes, com sempre passa. En qualsevol cas, el 2014 farà 20 anys que els Burton van deixar els escenaris com a banda  i va començar la diàspora dels seus integrants per multitud de grups. Des d’aleshores només hi ha hagut alguna actuació esporàdica i mai amb els membres originals al complet. La data és significativa i caldrà celebrar-ho. No es pot fer d’una manera millor que fent un concert a la Traviesa amb els fundadors, els primers Burton. Des que conec la notícia no faig més que esperar que arribi el dia per poder gaudir del concert i retrobar-me amb tots els amics que segur que vindran a presenciar un esdeveniment únic i irrepetible. Sense dubte, un dels esdeveniments musicals de l’any.

Fes-ho tú

El títol d’aquest escrit, i l’escrit en sí, forma part i neix gràcies a una petita complicitat que mantinc amb Nacho Cambas. Quan parlem de temes com el talent artístic, la composició musical, la subjectivitat en la valoració de la pintura, la música, la literatura, etc. i apareix algun fenomen mediàtic  que, tot i la dubtosa “qualitat” del que fa, surt a la televisió, triomfa a les xarxes socials, o obté un ressò inesperadament desmesurat, podem arribar a la conclusió que és injust i que moltes altres persones mereixen aquest reconeixement i no el reben ni el rebran mai, podem acabar dient que és brossa, que no té valor artístic ni interès social, que no aporta res... o com li dic al Nacho, “doncs fes-ho tu”. Òbviament, sabent que els dos sabem el que sabem, perquè ens coneixem. És una fugida d’estudi molt temptadora. Què és el que et molesta? No haver estat tu l’objecte del reconeixement? No ser capaç de generar una idea que atregui l’atenció d’una audiència relativament multitudinària...? En qualsevol cas, si aquests dies heu tingut la fortuna de veure l’actuació d’El niño de la costa, una nova estrella mediàtica torrenca que ha assolit l’èxit a nivell de tot l’estat espanyol amb la seva versió de “Soy un truhán, soy un señor” i que també és una persona de llei que es comporta correctament en tots els “flecos” de la vida, si com dic, l’heu pogut veure i no us ha agradat, sempre podeu inscriure-us a un programa d’actuacions musicals i mostrar les vostres aptituds. Feu-ho vosaltres. Oriol, ets molt gran.

satèl·lit

De vegades, amb el Gerard Joan faig broma sobre el videoclip del tema “Londres” dels Satèl·lit. I faig broma perquè ell sap que m’encanta la cançó i també el videoclip, faig broma perquè el veig a ell i a l’Oriol Maymó, mirant a l’infinit o fent-se els senyals d’entrada o de “dues voltes” o altres gestos típics quan s’està tocant en grup o quan s’està en un estudi de gravació i, bé, ens fa gràcia. Tot i que no conec personalment als altres dos membres del grup, el Joan Rubinat i el Josep Maria Vidal, amb l’Oriol sí que vam compartir un projecte fugaç anomenat Bloodtracks on també hi havia el Martin Weber, el Roger Aspa i el Jordi Figueras. El Jordi Figueres va tocar també la bateria al grup Kenel amb l’Oriol Maymó.  I és que el integrants de Satèl·lit venen de bandes com Terraplane, Stand By, Highleaf, MrPez, o els mateixos Kennel. Al final, al Baix Gaià hi ha una sèrie de músics que van fent i desfent bandes. Algunes aconsegueixen certa rellevància o fins i tot l’èxit. Els Satèl·lit van guanyar la 22a edició del DO Tarragona el 2012, quan feia molt poc temps que tocaven junts. Llegeixo la notícia del 19 de setembre de 2012 al web del 324 i hi diu que “Aquesta és una nova banda amb una interessant i acurada manera de compondre i executar les seves peces”. A mi em sembla una molt bona crítica i hi estic totalment d’acord. En el seu estudi Most Wanted Studio d’Altafulla han gravat quatre temes francament interessants que podem trobar a l’I-tunes. “Londres”, “Apaguem-ho tot”, “Eulàlia”, i “Pilots”. Ells es defineixen com un grup de Pop Galàctic. De fet, la lletra d’apaguem-ho tot em fa venir un ressò llunyà de l’Space Odity de Bowie (encara que aquest no figura entre les seves influències oficials). L’Oriol i el Gerard són els compositors a nivell de lletres d’aquests quatre temes que tenen un regust nostàlgic que a mi m’encanta. Una proposta al costat de casa que ja ha creuat la difícil frontera de la província quedant semifinalista del concurs de grups emergents Sona9 al BAM (Barcelona Acció Musical) aquest any. Si els veieu, pregunteu-los per què es diuen Satèl·lit.

Quedar-se a Torredembarra

Marxo a Liverpool. De fet, quan aquest article es publiqui ja hauré tornat. I marxo amb una de les millors bandes de versions de Barcelona, los Pasantes. A Liverpool s’hi celebra la “international Beatleweek”, un esdeveniment anual on bandes de més de 20 països interpreten versions dels Fab Four i aficionats de més de 40 vibren escoltant els seus temes. Aquest any, el grup los Pasantes han estat convidats per The Cavern a tocar les seves versions dels Beatles. Los Pasantes han tocat a Torredembarra diverses vegades, a la Fira de la Cervesa, a La Traviesa... i tindré l’oportunitat de tocar amb ells al mític club the Cavern, el local on la banda de Liverpool van créixer com a grup.

Aquest esdeveniment té una repercussió internacional que les persones responsables de Cavern City Tours, amb la col·laboració de tota la ciutat de Liverpool —que és molt conscient del que suposa haver estat el bressol de la banda mítica a nivell turístic— saben aprofitar i molt.

Quan torni a Torredembarra, el dia 25 d’agost, tindrem a La Traviesa una de les bandes més originals del panorama musical català actual, els Obeses, uns autèntics virtuosos que fan un pop rock extremadament original, amb un directe impecable —es podria dir que amb una obsessió extrema pels detalls— on tota la banda mostra una molt elevada qualitat musical i on destaquen la veu i la tècnica a la guitarra del cantant Arnau Tordera, i m’atreviria a dir que ell podria afegir més elogis al seu propi treball. Qui necessita ser modest quan s’està a aquests nivells? Em declaro molt fan de la banda i de la seva actitud.

I poc després, el dia 1 de setembre, en el marc del Blues ‘n’ Roll, podrem escoltar Tom Principato, un dels millors guitarristes del panorama internacional, comparat sovint amb Eric Clapton, i que actuarà amb el trio d’Amadeu Casas. Aquest cantant i guitarrista compta amb una més que sòlida trajectòria. Ha participat en dotzenes de gravacions de blues amb els millors músics de tot el món.

Tot això passarà a Torredembarra, al costat de casa, en poc més de dues setmanes i els nostres polítics continuaran —no em cansaré de dir-ho— sense apostar per un tipus de turisme diferent, sense apostar per una promoció del municipi en termes de capitalitat musical, continuaran amb estrictes normatives que impedeixen fer música en directe en els locals, continuaran apostant pel turisme de sempre, esperant que les coses passin soles, que les empreses de la Torre “facin l’agost”, un agost cada cop més curt i amb menys beneficis. Un miratge. 

Tornar a l'origen

Ja tenim aquí l’estiu, el sol, la platja... malgrat que hi hagi alguns meteoròlegs francesos que afirmin que aquest any no n’hi haurà, a la Torre, passem de tot i sí que en tindrem. Amb l’estiu arriben també els festivals musicals després que el Primavera Sound donés el primer tret de sortida a la temporada. Del 13 al 16 de juny, a Barcelona se celebra el Sónar Festival, sobre el que he escrit en alguna edició anterior descrivint-lo com a model d’èxit català exportat a la resta del món. Aquests festivals s’omplen de “moderns” i “modernes”, hipsters, en el llenguatge més “in”. Res en contra i tot a favor d’aquests festivals que presumeixen de ser alternatius i de portar-nos propostes noves i arriscades. Ja sabeu, es tracta de Barcelona i... Barcelona és Barcelona.

Nosaltres aquí, a la Torre, després de set anys sense poder-ne guadir, recuperem gràcies a la Traviesa, a la Susanna Alaitz, a Vòrtex Produccions i a Philatelia Records el Màgic Festival. Un festival de veritat alternatiu, que ningú que vulgui presumir de modern i d’estar “al lloro” de la moguda musical no s’hauria de perdre, perquè els dies 5, 6 i 7 de juliol, Torredembarra es convertirà en el centre mundial de la psicodèlia, tant en l’àmbit de la música com en el d’altres arts. Hi podrem veure bandes com Carrots, One of These Days and Thee Heavy Random Tone Colour Lab, que arriben des de A Coruña, La Meccanica Sonora, fent la seva música entre la psicodèlia, el jazz, la bossa i el rock dels 60 i 70, El teatre magnètic, que és el darrer projecte musical de David Martínez i Gerard Gil (alguns el recordareu de Don Simón y Telefunken) i molts, moltíssims més. Per altra banda, el festival comptarà com en les altres ocasions amb espectacles visuals, performances, instal·lacions, activitats infantils i dj’s molt diversos amb el nexe comú del vinil com a suport de les seves sessions.

I tot això sense sortir de la Torre. Sense haver de conduir. El mes passat vaig escriure sobre el poder d’atracció turística de la Torre com a municipi amb una gran oferta musical, variada i de qualitat. Aquest és un exemple que neix, novament, d’un dels punts neuràlgics de la música a Catalunya i Espanya i, per què no? Europa o el món. Ens agradaria tant que aquest festival tingués una gran projecció i un gran èxit i que pugui continuar celebrant-se durant molts anys... i també ens agradaria tant que els polítics i polítiques de Torredembarra s’adonessin del que representa aquest valor en termes econòmics i que facilitessin la realització d’actes culturals (musicals o no) en els locals del municipi amb total normalitat i no havent de patir per si arriba la policia i sanciona l’establiment que ja té prou dificultats per tirar endavant el negoci... ens agradaria tant.

Que tingueu un estiu genial, que pugueu gaudir de totes les coses bones que teniu al vostre voltant i... ens veiem per la Torre!

Turisme Musical

Torredembarra ha basat tradicionalment gran part de la seva economia en el turisme. La seva ubicació privilegiada, el clima, unes platges llargues de sorra fina... bé, ja sabeu, tot el que venem sempre. Això ja s’ho van trobar els primers homínids que van venir a La Torre quan La Torre no es deia Torredembarra ni res que s’hi assemblés. Per altra banda, al nostre municipi, comptem amb una oferta de serveis força completa (si obviem el nombre de places hoteleres, per descomptat). Això ja no s’ho van trobar, aquells avantpassats. S’ha anat construint amb el temps.

Ara que ve l’estiu, escoltarem els comentaris de cada any, com que la temporada cada cop és més curta, que abans començava per setmana santa i s’acabava a l’octubre, que ara és del 15 de juliol al 15 d’agost, que el turisme bo és el que ve al setembre, però que no és suficient... vaja, el de sempre. En molts municipis, el que s’intenta és desestacionalitzar, és a dir, aconseguir que hi hagi visitants durant més o menys tot l’any. A la Costa Daurada s’aposta en molts casos pels turistes d’excursió, és a dir, aquells que venen un dia i no pernocten, gràcies a la proximitat de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Aquestes persones busquen alguna cosa diferent, una oferta cultural, lúdica... la ruta dels castells del Baix Gaià (més o menys senyalitzada, amb alguns projectes mig iniciats i altres mig acabats) podria ser un exemple d’oferta diferenciada vinculada a una zona.

I ara, a parlar de música. Un element clarament diferenciador de La Torre respecte qualsevol altre municipi del voltant és l’oferta musical que hi trobem, tot i que des de l’àmbit polític hi hagi certa dificultat per identificar-ho i, com es diu tècnicament, posar-la en valor. A la Torre comptem amb un gran potencial atraient d’excursionistes, la música. Amb un local històric com és la Traviesa, però amb una gran quantitat de locals més o menys articulats i amb un encant inqüestionable. També es compta amb l’associació de bars del nucli antic. En els locals d’aquesta associació s’ofereixen diferents concerts de manera poc coordinada i sense una programació estable, però sempre hi ha alguna cosa per veure.

Entenc la possible dificultat existent per part de l’ajuntament a l’hora de col·laborar amb iniciatives privades no constituïdes en associació. Tot i això, seria interessant començar a establir eines vertabradores que permetin comptar amb un valor d’atracció de turisme jove i cultural cap al municipi. Es tracta d’activitats que generen un impacte econòmic important i repercuteixen molt positivament en la dinamització del nostre municipi.

Llibres

Estava tocant els acords d’una cançó de Mclan que es diu “Balalada del desarraigado”, del disc “Memorias de un espantapájaros” de 2008, a veure si m’aclaria, pensant sobre l’estranya sensació que em produeix la felicitat d’algunes persones quan van conèixer el nou papa argentí, que és tan espartà, tan humil i tan proper a les persones desvalgudes. I dit sigui de passada, tan homòfob com els papes que l’han precedit. I També pensava que podria ser massa tard per escriure sobre llibres, perquè em diu el director del diari que l’edició apareixerà just el dia després de Sant Jordi, el dia 24, doncs.

De totes maneres, després de reflexionar he arribat a la conclusió que pot ser tard per escriure sobre un papa, però que mai no és tard per escriure sobre llibres, i com que aquesta secció va de música, ajuntaré les dues coses. Música i llibres.

Si no sabeu què llegir quan acabeu el que us regalin aquest Sant Jordi, us recomano “Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones” de l’editorial Global rhythm, on el músic es mostra... bé, no sabem com es mostra, perquè amb Tom Waits no se sap mai si es tracta de realitat o de ficció, persona o personatge, tot i que, segurament hi ha una mica de tot.

Al ministre Wert li faria especial il·lusió que li regalessin el llibre “Travessa el foc, recull de lletres”, on l’editorial Empúries amb la traducció al català de Jordi Cussà i la col·laboració d’Anna Camps ens presenta totes les cançons de Lou Reed, en un format molt cuidat, immillorable. Lou Reed, juntament amb Patti Smith i Laurie Anderson, el març de 2012 van realitzar una lectura de poemes de Miquel Barceló, Josep Carner, Pere Gimferrer, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i Miquel Martí i Pol traduïdes a l’anglès en un acte organitzat per l’Institut Ramon Llull. De fet, Lou Reed es va confessar gran admirador d’aquests autors i va penjar durant uns dies al seu facebook una imatge de perfil feta pel dibuixant i dissenyador Xavier Boronat on lluïa una barretina.

El Sant Jordi de l’any passat em van regalar un llibre, aprofitant que parlem de Patti Smith, molt interessant, en el que l’artista explica la seva relació amb l’extraordinari fotògraf Robert Mapplethorpe. El llibre es diu “Patti Smith. Éramos unos niños”.

Quan vaig estar de viatge a Brasil, visitant una amiga, fa uns anys, em vaig emportar el llibre “Touching from a distance. La vida de Ian Curtis y Joy Division”, de Deborah Curtis, dona del cantant desaparegut de Joy Division. Aquest llibre va servir com a base per a la pel·lícula documental de 2007 “Control” d’Anton Corbijn. Us asseguro que si heu de llegir aquest llibre és millor que estigueu en un estat d’ànim positiu com pot ser un viatge lúdic o un moment vital divertit, perquè és colpidor.

La darrera recomanació és un llibre escrit també per un músic. Es titula “Cosas que los nietos deberían saber”, de l’editorial Black Books. Quan el vaig anar a comprar, després de buscar-lo a la secció de llibres musicals de la llibreria Galatea de Reus, sense èxit, vaig preguntar on el podria trobar i em van indicar que era a la secció de llibres d’autoajuda. Bé, coses del màrqueting, perquè es tracta d’un llibre on Mark Oliver Everett, líder del grup Eels explica el seu creixement com a músic. El cas és que el creixement musical, en el seu cas, és una taula de fusta a la que s’ha hagut d’agafar tota la vida com un nàufrag per poder sobreviure. És una història vital de superació apassionant. Rodrigo Fresán, que fa el pròleg a l’edició espanyola diu “El mejor libro de autoayuda que no intenta ayudar a nadie pero que lo consigue sin proponérselo”. Bona lectura.

@ibanet

Sembla mentida, però encara és pitjor

María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, va manifestar el següent sobre la relació salarial del Senyor Bárcelas amb el seu partit: "La indemnización que se pactó, fue una indemnización en diferido y como fue una indemnización en diferido, en forma, efectivamente de simulación, de simulación o de lo que hubiera sido en diferido en partes de una, de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la Seguridad Social. Es que si no, hubiera sido... Ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones en la Seguridad Social ¿verdad? Pues aquí se quiso hacer como hay que hacerlo".

També, recentment, Pere Navarro, primer secretari del PSC va fer unes declaracions en les que proposava que el rei d'Espanya havia d'abdicar.

Finalment, Mariano Rajoy, preguntat sobre els "papers de Bárcenas" publicats al diari El País, va respondre "Todo es falso, salvo alguna cosa". 

La primera reacció davant de declaracions d'aquest tipus és pensar que els nostres polítics són idiotes o que s'han begut l'enteniment, perquè sabent que et preguntaran sobre aquests escàndols que apareixen en els mitjans de comunicació, per què no et prepares la resposta de manera adequada, oi? 

Matteo Rampin, en el seu brillant i recomanable llibre “Vender la moto, Trucos de la manipulación del lenguaje” inclou dos capítols finals que es titulen “Trucos sucios” i “Y trucos sucísimos”. En el capítol “Trucos sucios” explica que una de les maneres més eficaces per desviar l’atenció d’un tema és fer —i cito textualment— “declaracions inusuals, argumentacions aparentment extemporànies que deixen de pedra al públic pel seu caràcter intempestiu, etc. Tot val si serveix per distreure l’atenció, de tal manera que la gent no pensi en el que els polítics fan o deixen de fer”.

Això és el que Pere Navarro fa a la seva manera, és a dir, treu a relluir un tema que ningú de l’esfera política no havia plantejat i deixa descol·locats fins i tot als seus companys i companyes de partit fent que s’oblidi la profunda crisi interna que pateixen. Maria Dolores de Cospedal va més enllà i s’immersiona en el món del surrealisme, que encara descol·loca més.  

En el capítol “Y trucos sucísimos”, Rampin ens explica que si se centra l’atenció en un aspecte molt concret d’un problema molt gran s’aconsegueix fer perdre de vista el conjunt, l’origen del problema. Això és exactament el que tractava de fer Rajoy amb les seves declaracions. Comença la frase dient “todo es falso” i acaba aclarint “salvo alguna cosa”. Ja ha fet que centrem la nostra atenció en aquesta petita cosa que no és falsa, però que, ni molt menys, és tan gran com ens pensem.

Un altre efecte de les declaracions d’aquest tipus és que són aquests mateixos discursos i despropòsits els que es recordaran amb el pas del temps (qui no recorda “los hilillos” del prestige), el que quedarà en la memòria col·lectiva, fent-nos oblidar el problema de fons, que és la incapacitat per gestionar adequadament els moments de crisi i per descomptat, la impossibilitat de governar un país de forma adequada.

La "gent" no ho entén

A la "gent", com ens diuen ells, ens costa d’imaginar, de vegades, alguns politics i polítiques arribant a casa i preparant-se una truita amb ceba i patata. Em costa pensar en el Joan Herrera, per posar un exemple lliure de sospita, al seu pis (no sé si viu en un pis, però vaja), deixar l’abric, posar la Tv3, calçar-se unes sabatilles, pelar unes patates, tallar una ceba ben fineta i batre uns ous. Em costa perquè, afortunadament, tinc altres coses millors en les que ocupar la meva ment i no hi estic avesat, i també perquè la classe política, com els diem nosaltres, s’han distanciat tant que tinc la sensació que, al matí, els treuen d’un bagul, els estiren una mica el vestit, a ells els canvien la corbata, i au, a funcionar. A la nit, algú els posa dins del bagul i, fins l’endemà.

Arribats a aquest punt, també em costa molt imaginar un polític escoltant música... i això que a la Torre n’he vist. He vist el senyor alcalde en concerts i alguns regidors i regidores també. De fet, amb la nostra banda, hem tocat davant de totes aquestes persones, i semblava que els agradava i tot. Un cop, fins i tot vaig tocar amb la Big Band de l’estudi de música de Tarragona amb gran part del consistori Tarragoní (alcalde inclòs) per la Marató de Tv3. Ells i elles feien les veus, cantaven. Tot i això, quan em poso a pensar en un polític o una política escoltant música... em costa, em costa.

Tinc un amic molt estimat que va tocar en un acte multitudinari del Partit Popular. Ara no sabria dir el tipus d’acte que era. Sé que hi havia en Rajoy. Mira, vas, et tracten bé, toques, et paguen també bé i marxes. El cas és que la banda del meu amic estava contractada per fer unes quantes versions, i una de les versions que van fer va ser el “Déjame” de Los Secretos. La teniu present, oi? Quan el grup va acabar de tocar, el Mariano (quan es tracta de Rock and Roll convé tractar-los pel nom de pila) va entrar a l’escenari i va dir “eso es, déjame Zapatero, déjenos ya!". A veure, ja no pel grup del meu amic, que al final, van anar a fer una feina i em van explicar que s’ho van passar molt bé, van sortir a la tele i tot, sinó per Los Secretos, una de les bandes insígnia del pop a l’estat espanyol. No es pot fer ús de la música d’aquesta manera partidista sense el consentiment de l’autor.

El cas és que volia escriure sobre la música que escolten els nostres polítics, la música que compren amb els sous tan generosos que tenen (alguns d’ells), però després, m’he embolicat a parlar d’altres coses i he perdut l’interès en el tema. Potser algun dia d’aquests me’n vaig a fer treball de camp i parlo amb els nostres polítics i polítiques locals i els pregunto què cuinen a casa, quins llibres llegeixen i quina música escolten, i faig un escrit per al Diari de la Torre. Algun voluntari o voluntària?

Article publicat al Diari de La Torre de Març. Al Diari de La Torre es va reduir una part per qüestions d'edició. Aquí hi ha tot l'article.

Relacions espúries, o no

Doncs bé, ha passat el 2012 i no s’ha acabat el món. Què hi farem. Avui, a les noticies, El Parlament de Catalunya ha aprovat la declaració de sobirania amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. També avui a les notícies, 885.100 persones es troben a l’atur a Catalunya, el que suposa el 23,94 % de la població activa i, també a les notícies d’avui, llegeixo el titular “Les vendes de la indústria musical espanyola han patit un descens d’un 77,5% des de 2001”.

Com que sóc de les persones que pensen que tot està relacionat —la teoria de l’efecte papallona, només que aquí la papallona és un pteronosaure gegant— em resulta difícil fer anàlisis parcials com les que veig de vegades a la televisió, escolto a la ràdio, o llegeixo a la premsa. Em costa parlar o escriure sobre un tema de manera aïllada sense estar observant per la cua de l’ull tot el que el pot estar afectant i a la inversa. Aquesta dispersió fa difícils les converses, o els articles i, és clar, els mitjans de comunicació han de donar-nos mastegats els continguts, perquè ens subestimen profundament.

El cas és que a Torredembarra hem començat l’any de la millor manera imaginable en l’àmbit musical. Vam entrar en el 2013 de la mà dels Alikyn’s a la Traviesa i dels Leonardo’s i Tres y el Inglés a l’Hecatombe, el rei Baltasar ens van portar un grup de versions dels Beatles, també a la Traviesa, els Early Beatles que van fer un espectacle divertit i algunes versions van resultar brillants. Hem pogut veure els Outsiders al concert-vermut de l’Astut i les increïbles bandes Clam, A contra blues i David Giorcelli Trio amb Amadeu Casas en els reconegudíssims concerts de diumenge al temple La Traviesa i hem tornat a veure els Outsiders l’Hecatombe i els Silverteeth tancant el mes a La Traviesa, i així hem anat construint el nostre torrenc gener particular... no està gens malament per ser el primer mes de l’any.

El que més m’agrada de tot això és que podré seguir escrivint sobre els esdeveniments musicals que hi haurà a la Torre durant tot el 2013 i que som molt afortunats de poder tenir tota aquesta oferta. I què te a veure això amb les notícies que rescatava al principi de l’article i amb la resta que portava avui el diari? Hi pensaré... endevino que tot i res.

@ibanet