Ah, ara ja no?

Estic escoltant un disc del trompetista Maurice Brown que es diu The CircleOf Love (Brown Music, 2010) i he pensat en la quantitat de festivals de Jazz oles seves variants que hi ha a Catalunya, alguns d’ells molt consolidats, comel Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que ja compta amb 43 edicions oel Festival de Jazz de Terrassa amb 31 edicions. Més a prop, teníem un festivalque tots pensàvem que també estava consolidat. A més, aquest festival tenial’exclusivitat d’oferir una variant del jazz diferent de la que es veu a la resta defestivals, el Dixie, el jazz de bressol.

Doncs bé, sembla que amb els temps que corren, no hi ha res que es puguiconsiderar consolidat. Després de 18 edicions, justament l’any en que Tarragonaés la Capital de la Cultura Catalana, l’ajuntament ha decidit que no té dinersi que no se celebra el festival enguany. Algunes persones pensem que no és unaqüestió de diners i a l’Estudi de Música de Tarragona ho tenen molt clar gentcom la Teresa Valls, el Paco Martín, el Jordi Martí, la Marta Solé o l’AnnaMorlanes entre d’altres. Sé que em deixo noms que sabran perdonar-me, tots ellsmúsics i persones extraordinàries i amb una gran empenta.

Aquestes persones van decidir organitzarun petit acte alternatiu al festival de Dixieland, un parell de concerts decadascuna de les seves Big Bands i, potser, acompanyar-lo d’algun altre concertpensant que la capital de la cultura catalana bé s’ho mereixia. Gràcies alboca-orella —I què dimonis! Perquè tots ho volem!— diferents bars i grups demúsica de la ciutat es van acabar interesant per la iniciativa i s’hi vanafegir. Al final, aquesta idea s’ha tancat amb 25 concerts en 21 espais diferents. Jo vaig tenirl’honor de tocar en un d’aquests concerts a l’auditori de Catalunya Caixacompartint nit i escenari amb la magnífica BirBand de les Terres de l’Ebre, laBig Band girls i la Big Band de l’Estudi de Música amb l’aforamenttotalment ple.

Mentre acabo d’escriure aquestes línies ha començat a sonar el disc Algo Bueno - The Complete Bluebird /Musicraft Recordings & The Pleyel Concert (Definitive, 2000) de DizzyGillespie, un autèntic revolucionari, i he pensat que portar a terme algunescoses és molt sovint una qüestió d’actitud, de voluntat, d’imaginació més queno pas de diners, i a mi em sembla que en nom de la crisi, s’estan deixant defer moltes coses per comoditat d’uns pocs i indignació d’uns molts... i ara jano parlo només de música.

Descansar

Per primer cop, des de fa mesos, tinc la sensació d'haver descansat mentre dormia. M'he despertat fresc i amb moltes ganes. M'anirà bé per preparar-me el concert amb la Big Band a l'auditori Catalunya Caixa a Tarragona. És una sensació molt agradable, descansar, que el meu cos i el meu cap ja havien oblidat. Esmorzaré amb Black Rebel Motorcycle Club i un cafè. Bon dia a tothom.

Passa-ho

Prenent una cervesa en un dels bars de la plaça de la Font de Torredembarra, apareix el meu amic Stephen amb un retall de diari. Ara mateix el tinc damunt de la taula on faig aquest escrit. Està en alemany i, per tant, no entenc ni un carall. Alguna paraula de tant en tant, però en general, res de res. A més, el text està (re)tallat. De totes maneres no importa. Sí que es veu clarament la portada del darrer disc de Nils Petter Molvaer, “Baboon Moon”, publicat per Columbia (Sony Music). L’Stephen va pensar que em podria interessar i, efectivament, m’interessa. Vaig conèixer l’artista a través de la revista Jaç, del grup Enderrock quan va sortir el disc “ER” i em va fascinar. Sorprèn la capacitat per crear atmosferes electròniques que sonen absolutament orgàniques i que ens traslladen a la seva Noruega natal, entorn de les melodies de la seva trompeta amb un so profundament eteri. A la pàgina web del trompetista reviso les dates del tour i de moment, no hi ha prevista cap visita a prop d’aquí entre el 16 de febrer de 2012 i el 21 d’octubre de 2012. L’actuació més propera és a Paris, el 16 d’abril.

Nils Petter  Molvaer i la meva afortunada trobada amb l’Stephen, en realitat, eren l’excusa per escriure sobre les persones que a les que ens apassiona la música i la compartim i la fem córrer d’aquesta manera, retallant articles de revistes o diaris, posant links de vídeos als nostres murs Facebook, a les línies de temps de Twitter, o a través d’Spotify, el que d’alguna manera ha substituït activitats com deixar-se vinils, cassettes o cd’s que, de vegades, no es recuperaven. Avui és 19 de març de 2012 i fa 50 anys que es va inventar la cinta de cassette. Es van inventar el 1962. L’empresa Philips els va comercialitzar el 1963 a Europa i el 1964 als Estats Units. Com les xarxes socials —que faciliten avui el fet de compartir coneixements— en el seu moment, el cassette degut a la seva durabilitat i facilitat per fer-ne còpies, van ser un detonant per portar la música underground, el rock i el punk més enllà del Teló d’Acer. Avui, quan les cintes de cassette s’havien donat per desaparegudes, un centenar de discogràfiques de tot el món tornen a editar treballs en aquest suport. Potser tornen per als nostàlgics, com el Vinil. 

En definitiva, tornant a l’inici de l’article, podeu escoltar alguns temes de diferents discos i veure els vídeos com el de la cançó “Mercury Heart” a la pàgina web de Nils Petter Molvaer. Això, sí, en suport digital.

El blog de Ceres: Una empresa més competitiva gràcies a l’avaluació ...

El blog de Ceres: Una empresa més competitiva gràcies a l’avaluació ...: Publicat per Iban Gabaldà, cap de projectes de CERES Introducció En aquest post parlem de la importància d’avaluar la satisfacció dels ...

Ajuda'm

Un dia vaig preguntar-me com Slash, ex-guitarrista de Guns and Roses va acabar col·laborant amb Marta Sánchez, ex-vocalista d’Olé Olé, en el tema Moja mi corazón i també en un projecte de Quentin Tarantino, concretament en el tema Obsession per a la pel·lícula Curdled del director. Vist des de fora pot semblar una estratègia de màrqueting o... una estratègia, la que sigui. I en realitat sí que respon a una estratègia, però de molta més envergadura. El propi Slash va explicar en una entrevista al diari El País del 5 de març de 2010 “Crec que el meu amic [Nile] Rodgers, el meu productor [i guitarrista de Chic], va planejar aquell treball per poder anar a Espanya i lligar-se-la. No sé que va passar ni m’importa”.

 

El món del rock i el pop està ple d’anecdotes relacionades amb les col·laboracions, com quan Björk i Raimundo Amador —o Raymund Lover, com el presenta el Gran Wyoming en un dels discos en directe del músic— van gravar So Broken. Aquest tema va aparèixer a Espanya en una edició de luxe del disc Homogenic de 1997. No es va publicar en l’edició estàndard. També es podia trobar en un single d’edició limitadíssima anomenat Jóga, o al remix Hunter / Alarm Call, al disc Homogenic Live y també a la versió japonesa del mateix Homogenic, és a dir, cap d’ells un disc comercial o fàcil d’aconseguir. He de dir que la cançó, per a mi, és extraordinàriament brillant. Fixeu-vos que parlo de l’any 1997, quan no havíem sentit parlar d’internet i els mòbils pesaven 4 Kg. Avui, aquest tema es troba molt fàcilment a Youtube en versions en directe, en estudi, amb vídeos originals, muntatges fotogràfics dedicats per enamorats destrossats als seus amors perduts... però el 1997, tenir aquest cd era tenir una joia. Ara ja no el busqueu a Megaupload.

 

Una de les estrelles del pop que més es dedica a col·laborar amb altres músics és David Bowie. Tots/es recordem el brillant tema Under pressure amb el gran Freddie Mercurie i si busqueu per la xarxa podeu trobar col·laboracions amb Placebo, en el tema Without you i’m notting, amb Robert Smith de The Cure interpretant The Last Thing You Should Do and Quicksand, amb Frank Black dels Pixies fent un medley d’Scary monsters i Fashion... bé, en realitat, algunes d’aquestes actuacions formen part d’un concert que va celebrar pel seu 50 aniversari i que es va dir David Bowie and Friends, gravat el 9 de gener de 1997 al Madison Square Garden de Nova York, on també hi trobem col·laboracions amb els meus estimadíssims Sonic Youth, Lou Reed, o Billy Corgan dels Smashing Pumpkins.

Una altra anècdota curiosa és la col·laboració del cantant Sting amb els Dire Straits (sembla que m’agradin molt, però no en sóc un gran fan, que consti) en el disc Money for Nothing, Sting passava per l’estudi de gravació i va posar unes veus que diuen “I want my, I want my, I want my Mtv”. La companyia discogràfica va obligar Mark Knofler a fer constar Sting com a co-compositor del tema per aquesta impressionant contribució, amb el percentatge de Royalties corresponent. Pel que es veu, a Sting això li va causar una gran incomoditat i encara avui el molesta... estupideses que les discogràfiques podien fer quan encara pintaven alguna cosa.

Elles

Aquest article es va publicar el setembre de 2011 al diari de la Torre i que encara no l'havia penjat al blog. Té sentit perquè l'article Ells n'és la continuïtat

L’any 1990, una noia de 18 anys de Buffalo, va muntar la seva discogràfica, Righteous Babe Records amb uns 50$. Aquest fet va ser una gran sort pels amants de la música. Ella es diu Ani Difranco. Avui una compositora i intèrpret reconeguda. Faig aquesta introducció per poder escriure sobre un conjunt de dones que han enriquit la música i que fan que escoltar els seus discos sigui tota una experiència per l’originalitat sonora, la profunditat de les lletres i la forma d’utilitzar els seus instruments.

L’Ani Difranco, per exemple, té una forma de tocar la guitarra molt personal, amb un fort stacatto, que aconsegueix fixant-se unes ungles postisses amb cinta aïllant als dits. Si escolteu la cançó Out of Range, del disc amb el mateix nom del 1994, veureu què vull dir. Us recomano el disc Up Up Up Up Up Up de 1999.

Una altra dona que ha influït profundament en la forma de cantar de les generacions actuals és Björk. L’islandesa utilitza la seva veu com un instrument amb uns registres inimaginables. Tot i que té grans discos, per a mi, el que la vincula més als seus orígens per la sonoritat —les cançons que sonen com si estiguessin esculpides en gel— és el Vespertine de 2001.

Si avancem en el temps, trobem compositores influïdes per aquestes dues dames com Regina Spektor, una noia russa que viu a estats units i que va néixer el 1980. Begin to Hope de 2006 és un disc molt recomanable. Regina Spektor, de vegades recorda Björk, de vegades Kate Bush, i té una manera d’interpretar el piano molt personal i amb ressons de música clàssica, que és, de fet, la música amb la que es va iniciar.

Per acabar, us parlo d’un darrer descobriment. Potser alguns i algunes ja la coneixeu, però per a mi és una novetat. Es diu Joanna Newsom nascuda a Califòrnia el 1982. També hi percebem influències de Bjork i de la mateixa Regina Spektor, tot i que amb un timbre molt més naïf. Joanna Newsom utilitza l’arpa com instrument d’expressió i els seus temes, de vegades, et transporten als Apalaches.

Si resseguiu aquestes referències trobareu moltes altres veus femenines destacables com Feist, Ingrid Michaelson, Rachael Yamagata o Imogen Heap entre moltes altres.

Revisitar

<a href="http://www.bloglovin.com/blog/3485615/el-desordre-dels-sentits?claim=se8kwxyjrk4">Follow my blog with Bloglovin</a>

Fa uns dies va venir a l’oficina on treballo una senyora d’uns 200 anys, entranyable, d’aquelles iaiones que et fan pensar en l’olor dels forns de pa, del cafè acabat de fer dels bars granges on es reuneixen a la tarda... vaja, ja m’enteneu. Resulta que aquesta iaia, havia viscut fa molts anys en aquesta casa, que ara és un despatx on hi fem estudis socials i de mercat. Va demanar permís per entrar i recordar i, és clar, vam estar encantats amb la seva mirada i les seves descripcions... aquí hi havia la cuina, aquí l’habitació de la mare, aquí era el menjador... vaja, us podeu fer una idea de l’energia que transmetia aquella persona mentre descrivia tot el que suposava per a ella la nostra freda oficina.

Cap al 1996, vaig comprar el disc Alchemy dels Dire Straits que va ser gravat en directe al Hammersmith Odeon de Londres els dies 22 i 23 de juliol de 1983 i es va publicar l’1 de març de 1984. Són un grup que mai no m’havien entusiasmat, però aquell disc era diferent dels que havien gravat a l’estudi. Els solos de Marc Knopfler s’allarguen de forma magistral en temes com Sultans of Swing que sobrepassa els 10 minuts quan en la versió del disc de debut de la banda amb prou feines supera els 5 minuts i les balades que en els discos d’estudi sempre m’havien semblat força avorrides, en el directe prenen un aire de misteri que captiva, com és el cas dels temes Romeo And Juliet o Private Investigations.

Feia uns anys que no l’escoltava i, l’altre dia, la meva amiga Sita Serradell portava un cd del grup al cotxe. Vaig posar-me el disc quan vaig arribar a casa i immediatament vaig començar a sentir-me com aquella padrina que va venir a recuperar els seus records i la música va exercir de catalitzador per transportar-me a una època que ja no tornarà mai més, tot i que podré recuperar sempre que vulgui mitjançant la banda sonora del moment. I me n’adono que els discos que escolto ara jugaran el mateix paper d’aquí uns anys, si és que tinc ganes de mirar enrere.

Publicat al Diari de La Torre en el número de gener de 2012

Twitter: @ibanet