I si no existís

Si la música no existís, la vida seria un error, va dir en una ocasió Friedrich Niezsche, que era, primer, una gran admirador i, després, un gran detractor de Wagner. A més, si la música no existís, el món seria tan diferent, que se’ns fa molt difícil d’imaginar. Ambroise Bierce va escriure entre el 1881 i el 1906 “El diccionari del Diable”, amb 998 definicions entre les que hi trobem la de piano, i explica que és un “utensili de saló per domar al visitant impenitent. Es fa funcionar oprimint les tecles i l’esperit dels oients”.

El diccionari del diable és un manual de cinisme que no pot faltar en la biblioteca d’una persona que consideri que la vida s’ha donat la volta a si mateixa com un mitjó i que, l’únic que queda és enriure-se’n. Tot i això, aquesta definició exposa de manera brillant el poder que té la música sobre tots nosaltres. És per aquest motiu que la música s’utilitza des de temps immemorials per transmetre sensacions. Ja en l’època dels primers grecs i després els romans, les persones que venien productes de manera ambulant es feien acompanyar de músics per comercialitzar millor els seus productes, com fa la publicitat d’avui dia. Al cap i a la fi, no hem evolucionat tant en les coses essencials, i la música és una d’aquelles coses sense les que la vida seria —a més d’un error— més insuportable.

Al Nadal, aquesta època que ve per davant, més enllà de les estratègies comercials que diuen utilitzar la música per vendre més, podrem sentir la presència d’aquest element eteri pels nostres carrers. En molts casos, la música pot generar un sentiment d’eufòria, d’alegria, sovint s’utilitza per crear tensió. Tots recordem la pel·lícula Psicosi o Tauró, amb les seves melodies en obstinato per fer sentir la por, el perill. De vegades, si l’altaveu per on surt la música és de baixa qualitat i els sons aguts prenen una rellevància inèdita i excessiva, poden causar un nivell elevat d’irritació. I si no, passegeu per Antoni Roig qualsevol d’aquestes tardes. Bon Nadal i bona entrada d’any a tots i a totes.

Article publicat al Diari de la Torre de desembre de 2012.

Twitter: @ibanet

El blog de Ceres: Quan cal fer tremolar els fonaments

El blog de Ceres: Quan cal fer tremolar els fonaments: Publicat per Iban Gabaldà, cap de projectes de CERES En una finestra de casa hi tinc cinc testos i en cada test hi tinc un clavell xi...

I malgrat tot

Un Corvette i un Alfa Romeo circulen el darrer dia de l’any 1984 per una carretera propera a  Sheffield, Anglaterra. Rick Allen, al volant del Corvette, vol avançar l’Alfa Romeo, que s’hi resisteix. El Corvette accelera i se surt de la carretera en un revolt, passant per damunt d’un mur de pedra i anant a parar al descampat que hi havia darrere. Rick Allen, surt disparat del vehicle degut a la sacsada i queda estès en el descampat. El primer que va poder veure Rick és que havia perdut el seu braç esquerre. Rick Allen era el bateria de la banda de hard rock Def Leppard. Els metges van aconseguir implantar-li el braç de nou, però una infecció posterior va obligar a tornar a amputar-li. Després de molt de temps treballant amb el fabricant de bateries electròniques Simmons i amb l’ajuda de Jeff Rich, ex-bateria d’Status Quo, van aconseguir crear un sistema per tal que Rick Allen tornés amb la seva banda, amb la que va aconseguir vendre 15 milions de còpies del disc Hysteria, gravat el 1987.

La nit del 2 de novembre de 1928, després d’una actuació, el guitarrista gitano Django Reinhardt va arribar a la caravana on vivia amb la seva dona, amb la que compartia, a més de l’amor, una extrema pobresa. Per comptar amb uns ingressos extra, la dona de Django, Florina Mayer, es dedicava a fer flors de paper i cel·luloide per vendre-les. Al guitarrista li va caure una espelma al damunt del lloc de treball de Florina i la caravana es va incendiar a l’acte. L’incendi va causar cremades a la meitat del cos de Django i també li va cremar els dits menovell i anular. Tothom va pensar que no podria tornar a tocar la guitarra. Tothom menys ell, que va adaptar la seva tècnica a la seva nova condició creant un estil tan innovador que es va convertir en un referent i actualment és considerat un dels millors i més influents guitarristes de la història. Molt recomanable el disc Django Reinhard &  Stéphane Grappelli amb la col·laboració d’aquest l’extraordinari violinista.

El cantant Ronnie Barron estava a punt de saltar a l’escenari quan una persona del públic es va entestar a barallar-se amb ell colpejant-lo amb una pistola. El seu company de banda, Malcom John Rebennack Jr, més conegut com Dr. John, que en aquells moments tocava la guitarra, va intervenir en la baralla per defensar al cantant, quan l’arma es va disparar causant una terrible lesió al dit anular. Dr. John va redirigir la seva carrera cap al piano guanyant un Grammy i col·laborant amb artistes de la talla d’Eric Clapton, James Taylor, Aretha Franklin, Mick Jagger o Ani DiFranco, entre d’altres. La seva discografia és immensa. M’agrada especialment el disc Funky New Orleans de 2000.

El 19 de febrer de 1972, El trompetista Lee Morgan, considerat un dels màxims referents del jazz i amb una discografia descomunal —si tenim en compte el fet que va morir amb 34 anys—, estava actuant al club Slugs de Manhattan. La dona de qui s’havia separat recentment va arribar per parlar amb ell en el descans entre passes i la conversa va acabar en discussió. Ella pretenia recuperar-lo i ell no estava disposat a tornar amb ella, ja que havia iniciat una nova relació. Després de discutir, la dona va marxar i Lee Morgan va seguir amb la segona part del concert. Quan el trompetista estava interpretant el darrer tema de l’actuació, l’ex-dona va entrar a l’Slugs amb un revòlver del calibre 32 i li va disparar un tret al cor que el va matar a l’instant. No hi va haver segona oportunitat per al Lee. 

Vendre i exportar electrònica des de Catalunya al món

En aquests temps en què la fama dels artistes es mesura en nombre de visionats dels vídeos al Youtube o bé en nombre de descàrregues dels seus temes (això sí, en pàgines oficials com i-tunes o Spotify), em ve de gust parlar de vendes de discos, en suport físic, a l’antiga. Això m’ha vingut perquè estava llegint un article a Internet que parlava de llibres, en el que s’explicava que —com molts ja sabíem— el llibre més publicat a la història és la Bíblia. A partir d’aquí, hi ha diferents llistes que varien, però en totes apareixen entre els deu més publicats de la història, el “Llibre Vermell”, el “Llibre de Poemes”, i el “Llibre d’Articles”, tots tres de Mao Tse Tung. També hi ha l’Alcorà, “Harry Potter” de J. K. Rowling, “El senyor dels anells” de J. R. R. Tolkien o “Història de dues ciutats” de Charles Dickens. En les diferents llistes, hi ha desacords des del segon llibre.

Imagino que comptar les Bíblies venudes des de la seva primera publicació és força complicat. En el cas de la música és diferent. No fa tants segles que es va inventar un suport on poder enregistrar els sons i, per tant, els mecanismes per quantificar-los són, pretesament, més fiables. Per això, les llistes mostren menys disparitats entre sí i pràcticament totes coincideixen a afirmar que el disc més venut de la història és el “Thriller” de Michael Jackson, el segon el disc “Back in Black” dels australians AC/DC i el tercer el “Greatest Hits 1971-75” dels Eagles. Per cert, a la llista dels deu més venuts hi ha tres bandes sonores, la de “Saturday Night Fever” (en quart lloc), “The Bodyguard” (en cinquè lloc), i “Dirty Dancing” (en desè lloc).

Curiositats a banda, avui dia, vendre un disc és una gesta, tot i que és evident que aquesta no és l’única manera d’obtenir ingressos en el món de la música. En aquest país trobem experiències d’èxit com és el cas del Sónar, festival de música electrònica i experimental creat a Barcelona el 1994 pels catalans Ricard Robles, Enric Palau y Sergi Caballero i organitzat actualment per l’empresa Advanced Music que ja porta 19 edicions. Es tracta d’un festival pioner que ha anat guanyant adeptes i cada any ha rebut més visitants que l’anterior. Els creadors del Sónar ja van decidir fa anys que la idea es podia exportar a la resta del món, i ho van fer. Enguany, preparen una gira que començarà a Chicago i seguirà per Toronto, Nova York, Montreal, Boston, Denver, Oakland i Los Ángeles. Es tracta de Concerts en sales mitjanes, de 2.000 a 4.000 espectadors, en els que també actuarà el quartet canadenc Azari & III, Seth Troxler, d’Estats Units i l’alemany Paul Kalkbrenner. Les nits inclouran els sets dels Dj Tiga, Gesaffelstein i Nic Fanciulli. Aquesta gira és la quarta iniciativa internacional del Sónar aquest anys després de les experiències de Sao Paulo, Tokio i Cape Town.

George Grosz

Al Caixa Fòrum de Tarragona, del 19 de setembre al 5 de gener, podem trobar una exposició amb les obres de George Gosz (Pseudònim de George Ehrenfried), que tot i tractar-se d'un artista que va viure entre el 1893 i el 1959, es presenta amb la més absoluta vigència. Artista compromès amb la seva realitat, va mostrar en els seus dibuixos, pintures i gravats el cantó més lleig i fosc de la política, la religió i l’exèrcit, així com la cara més despietada del capitalisme.

Veient les seves obres, un no pot evitar traslladar-se al Berlín dels seus primers anys o al Nova York dels anys 40 i fer un viatge directe des d'allà als nostres dies pensant que hi ha moltes coses que segueixen igual.

Grosz va escriure una autobiografia amb un títol molt suggerent, A Little Yes and a Big No (Un petit sí i un gran no). No he trobat la traducció al català o al castellà. Va morir després de caure ebri per unes escales, però ens va quedar la seva obra per deixar constància d’una realitat plena d'injustícies, sempre tractades des d’un punt de vista sarcàstic que captiva.

Com Max Beckmann, Bertolt Brecht, el compositor Kurt Weill i molts altres grans representants de la cultura del seu temps, Grosz va ser considerat pel nazisme un «artista degenerat», una mostra del que pot arribar a fer el pensament més conservador, retrògrad, reaccionari i intolerant en contra de la cultura i l’art, com per exemple —salvant les distàncies— apujar l’IVA al 21% en aquestes matèries que estimulen la creativitat, les ganes de viure i la passió per la bellesa.

Avui he estat passejant per aquesta exposició i és segur que hi tornaré. Cal aprofitar totes les oportunitats de sentir les veus de totes aquelles persones que poden aportar llum a la nostra existència.

Informació detallada:

http://www.agendacentrosobrasociallacaixa.es/es/caixaforum-tarragona/2012-septiembre-diciembre-caixaforum-tarragona/george-grosz

Fruits estranys... i altres coses estranyes

La relació entre la música i la política o la religió s’ha manifestat al llarg de la història de diferents maneres. La música, a través de totes les seves formes, ha estat sovint un canal per transmetre la tradició, les creences i els valors en molts àmbits de la vida. Ara que arriba la festa major, els carrers de la Torre s’ompliran de música, alguna d’origen religiós i d’altra d’origen secular.

Aquest agost he passat uns dies a Amberes, a Bèlgica, que és la ciutat europea que compta amb la major comunitat jueva ortodoxa, concretament de la branca haredí. La vida d’aquesta comunitat gira entorn de la Torà (el que els cristians anomenen pentateuc) i que són els cinc llibres que conformen l’antic testament. Totes les accions que porten a terme al llarg del dia, la forma de vestir-se, el menjar, les activitats que realitzen, qualsevol fet en la seva vida té un referent en la Torah i s’interpreta a través d’aquesta o a l’inrevés.

Mentre era a Amberes, llegia l’autobiografia de la cantant Billie Holiday (que en realitat va ser escrita per William Dufty) i després va caure a les meves mans —gràcies a una de les meves germanes— el llibre Orgullosas y Asfixiadas, de la periodista Anna Garcia, on s’expliquen les històries de quatre dones que, o bé han abraçat o bé han fugit del judaisme ultraortodox.

Abel Meeropol va composar, entre d’altres, el tema Strange Fruit que va popularitzar Billie Holiday. Abel Meeropol era un jueu rus que vivia als estats units i estava afiliat al partit Comunista d’aquest país i la cançó Strange Fruit parla sobre les pallisses i assassinats de persones negres que es produïen al sud dels Estats Units i que acaben amb la víctima penjada en un arbre pel coll, d’aquí la imatge de l’estrany fruit. Es tracta d’una cançó reivindicativa i profundament dura i trista.

El Jazz sempre havia estat una música que els nazis van considerar “de negres i de jueus”, i com a tal estava mal vista i prohibida en molts casos (podeu veure la pel·lícula swing kids de 1993, del director Thomas Carter i on apareix un jove Christian Bale que és el darrer Batman).

Cartell d'una exposició sobre música decadent (Entartete)

Extret de http://www.fmh.org.ar/revista/17/eljazz.htm

Una interpretació radical dels textos de referència jueus per part de diferents rabins prohibeix als homes de la branca Haredí escoltar una dona cantar. Es considera pecat, per tant, les persones que viuen i compateixen les creences de la comunitat haredí d’Amberes, no poden escoltar com Billie Holiday canta un tema que va composar un jueu que volia protestar contra la discriminació racial, però no només aquest tipus de discriminació, sinó de qualsevol altre orígen.

La història dóna molts tombs i les interpretacions que fan alguns homes amb capacitat d’influència, sovint contradiuen el que es podria haver après de la història per fer-nos millors éssers humans i ens situen al mateix punt de partida o, fins i tot, més enrere. Com s’acostuma a dir, donem tristament girs de 360 graus.

Bona festa major!

Iban Gabaldà Fernández
Twitter: @ibanet

Monumental

Sóc en un Boeing 737-800 de Ryan Air. Vaig a Bèlgica a veure la meva germana.. M'encanta la tecnologia que em permet escriure des d'aquí. El cas és que m'ha vingut a la memòria un altre viatge que vaig fer, també a Bèlgica, aquell cop amb la companyia Virgin. Tots els avions tenen (o tenien, que ara, amb la crisi...) la seva revista. Són aquestes revistes on hi ha activitats a fer o llocs on anar a les diferents ciutats on vola la companyia. Ja sabeu, el parc Güell, el Prado, la torre Eiffel... I també bars i restaurants de moda. Fullejava la revista de Virgin i vaig veure la foto d'un local molt conegut per a mi, on he crescut en la meva formació musical i on he conegut persones que han fet que la meva vida sigui millor. Us asseguro que no exagero. A la revista de Virgin hi havia un reportatge sobre la Traviesa de Torredembarra. En un avió que vola per tota Europa! Explicava els anys que portava oferint música de qualitat, la impressionant col•lecció de vinils amb la que compta, el magnífic jardí, un oasi que no va abdicar davant la pressió immobiliària a la que es van veure assetjats els municipis de costa. El cas és que, em vaig sentir molt orgullós de viure a Torredembarra de formar part de la família de la Traviesa com a client des de que tinc 16 o 17 anys, és a dir, des de fa 20 anys! Tota una vida. Em pregunto per què hi ha polítics que encara no consideren un lloc com la Traviesa part del patrimoni cultural de la Torre, de la Costa Daurada i de Catalunya, un lloc emblemàtic, irrepetible i que esperem que segueixi així durant molts anys més.

Elegància a l'estiu

Jarvis Coker era el cantant de Pulp i després va començar una espectacular carrera en solitari. Per a mi és un dels paradigmes de l'estrella del Rock and Roll. És elegant, irònic, està informat i quan crea polèmica ho fa des d'una perspectiva intel·ligent i sarcàstica. A l'entrega dels Brit Awards de 1996, Michael Jackson va actuar i en el show baixava del cel amb els braços oberts. Jarvis Cocker va irrompre a l'escenari fent paròdia de la prepotència del rei del pop. Actes així estan molt lluny de les protopolèmiques que envolten a les Rockstars que corren per aquestes terres, com l'impresentable del Melendi "liant-la" dins d'un avió, o la Bebe, insultant gratuïtament la premsa.

Jarvis Cocker és un tío elegant i a una entrevista a la revista RollingStone del mes d'agost fa afirmacions com "N'hi ha prou amb passejar-se pel centre de qualsevol ciutat per comprovar que amb la calor la gent perd una mica el judici de valor". Segueix dient "a l'estiu la gent aposta per la comoditat. Prefereix estar còmoda abans que vestir bé. No és el meu cas".

La Torre és un lloc de costa i les persones que hi vivim correm el risc de trobar-nos amb individus vestits —o més aviat desvestits— per anar a la platja pels carrers de la vila. Bé, hi ha situacions que no tenen excusa. Entrar sense samarreta en un bar o un restaurant, encara que l'establiment estigui al passeig o encara que estiguis assegut a la terrassa, no té perdó. No es tracta d'anar amb corbata i americana tot el dia, es tracta de respectar el camp de visió de les persones que hi ha al voltant. Posa't una samarreta per anar pel carrer i per anar a un bar, joder.

Teixits de vinil artesans per lluitar contra la ignorància

Subterfuge Records és una discogràfica relativament clàssica en el món musical del que s’anomena indie o alternatiu —el que realment vol dir segons la meva opinió, és artesanal— que des de 1989 ha publicat discos d’artistes com Fangoria, Marlango, Dover i més recentment Corizonas, que sorgeixen de la fusió de dues bandes, Els Arizona Baby, que vam poder veure a la Traviesa i Els Coronas, que van tocar fa uns anys a la sala Zero.

Gran Derby Records, de Madrid, va néixer el 2009 amb una filosofia similar a la de Subterfuge i també a la d’El Genio Equivocado, que va aparèixer el mateix 2009 a Barcelona i que amb aquest nom inspirador, també defèn des de la trinxera més espartana la seva passió per la música amb pocs recursos i amb molta il·lusió.

Si fem memòria, el 2009 ja ens trobàvem immersos en els inicis d’aquesta crisi que cada cop més sembla un forat negre que ens absorbirà a tots i a totes... bé, a alguns no els absorbirà perquè podran mantenir-se amb el que ens hauran robat a nosaltres. En qualsevol cas, aquests petits emprenedors ja sabien on es posaven i més en el sector de la música que està patint una situació molt més complexe en el seu mercat —de moment no s’ha inventat cap procediment per descarregar benzina de forma gratuïta des de casa— i tot i saber on es posaven, van decidir que les persones que estiguessin interessades havien de poder escoltar la música d’aquells grups que d’una altra manera no tindrien cap tipus de possibilitat d’arribar a un segment més o menys ampli.

Aquesta decisió implica fer una inversió de temps i diners que no es recuperaran a curt termini i potser tampoc a mig o llarg termini, implica també haver de diversificar les accions comercials a altres formes de generar ingressos com el booking (oferir un conjunt d’artistes en una mena de catàleg per a la realització de concerts), o el management (portar la representació d’un grup). Impliquen imaginació i risc.

De totes maneres, el que em crida l’atenció d’aquestes empreses i el motiu d’haver pensat en elles, és que em semblen un perfecte exemple de solidaritat on els petits, els que tenen menys recursos, els que fan les propostes més diferents, arriscades i minoritàries, s’uneixen i intenten obtenir un rendiment, sovint immaterial, que contribueix a fer-nos la vida més feliç malgrat les decisions desencertades de la classe dirigent que continua fent que cada cop sigui més difícil accedir a la cultura per a la majoria. En tot cas, unes mesures que tornen a dibuixar molt clarament contra qui i contra què hem de lluitar per si alguns ho havíem oblidat.

Després de la revetlla...

Lamentablement hi ha un abans i un després de la revetlla de Sant Joan de 2012. Recordo quan fa anys, tothom podia celebrar aquesta festa al carrer amb música i la gent ballava i s'ho passava bé i per un moment s'oblidaven les diferències entre les persones, de vegades. Vaja, coses de la vida que paguen la pena. Una felicitat de veritat, i no la que pretenen imposar els llibres d'autoajuda que et diuen que somriguis tot el puto dia, fins i tot quan la merda t'arribi al coll. Persones que ens ho passem bé i compartim allò que ens fa ser més humans, el riure, la música, la solidaritat i en definitiva, entendre la sort que tenim d'estar vius.

A partir d'aquest any, això ja no serà més així. Vaja, almenys fins que no tornem a tenir uns polítics i polítiques que valorin l'alegria i la felicitat i no es caguin als pantalons quan un veí miserable i avorrit truqui a la policia perquè la resta del món s'ho passa bé i ell o ella no.

Resulta que els que en ho passem bé també votem i... Déu ni do, som força persones. Sovint votem amb molt més criteri que alguns homenots o donotes que no tenen ni idea del que volen. Som persones sensibles i entenem els perjudicis que podem generar. Som persones amb les que es pot parlar i negociar, persones amb les que podríem haver arribat a alguna mena d'acord per tal que ningú no sortís perjudicat amb la música. Però no, és molt més còmode trucar a la policia i amagar-se darrere de la mediocritat, l'anonimat, la monotonia i l'odi cap a aquelles persones que pensem que la vida és en un altre lloc d'on la busca la majoria. és molt més fàcil arrencar des de l'arrel l'alegria d'una colla d'energúmens que fan malbé el cap de setmana de pau que has vingut buscant entre petards, coets i bombes atòmiques que fins i tot es possible que hagis estat tirant tot el puto dia i tota la santa nit.

Ja sé qui votaré a les properes eleccions, i si estàs llegint això i ets un polític i saps de què parlo i t'incomoda i ets sents còmplice, doncs des de ja has de saber que la meva papereta no porta el nom del teu partit de merda. Només votaré a la persona que sigui capaç d'entendre que tots hem de tenir cabuda i que la tolerància va en moltes direccions i no només en la direcció de les mòmies socials que acabaran convertint la Torre en un maleït poble fantasma.


Una molt forta abraçada a totes les persones que estàvem el dissabte de Sant Joan al carrer ample i que vam cometre l’agosarada insensatesa de voler passar una bona estona. I el pitjor dels meus desitjos per a aquelles persones que van contribuir a que això fos així només en part.

 

Sant Joan

El 24 de juny de 1901, un Sant Joan de fa 101 anys, Picasso va fer la primera exposició fora de l’estat Espanyol, concretament a la galeria Ambroise Vollard de Paris. Possiblement, en aquell moment, ningú no s’imaginava, ni el mateix Picasso, el que arribaria a suposar per a la història de l’art ni la influència —i enveja— que exerciria sobre altres pintors.

L’any 2000 es va estrenar la pel·lícula Pollock. La vida d’un creador protagonitzada per l’extraordinari actor Ed Harris. Recordo una escena en que Pollock puja unes escales cridant “Fuck Picasso!” reconeixent l’enorme talent que Pollok no arribava a trobar en ell mateix. En la mateixa pel·lícula, hi ha una altra escena, al principi, on Pollock està fent el boig i va imitant Gene Krupa tocant la bateria, en un moment donat pregunta qui és el millor bateria del món i es respon Krupa. També li agradava molt Benny Goodman, clarinetista i director d’orquestra, i Harry James a la trompeta. Tots ells blancs, per cert.

La música en general, i el jazz en particular, han influït de manera molt decisiva alguns artistes i algunes obres en concret. Julio Cortázar era un gran enamorat d’aquest gènere i, a la seva novel·la Rayuela, un dels meus llibres preferits, la música és un personatge més de l’obra, igual que la ciutat de París.

Un escriptor que manté certa connexió amb Cortázar és el representant de la generació Beat, Jack Kerouac que també va nodrir les seves obres de moments brillants del jazz que li va ser contemporani amb una admiració especial per l’anomenat Hot jazz i el Bebop, els estils més passionals i radicals. Aviat s'estrenarà a l'estat espanyol l'esperada versió cinematogràfica de la seva novel·la On the road: http://www.youtube.com/watch?v=ttDIcTQpLyQ

He començat parlant de pintors i acabaré amb l’artista Basquiat, que també compta amb una pel·lícula biogràfica amb el seu nom, de 1997 dirigida per Julian Schnable i on apareixen artistes com Jeffrey Wrigth, David Bowie, Denis Hopper, Gary Oldman, Courtney Love, Benicio del Toro o Willem Dafoe. Com no podia ser d’una altra manera, la banda sonora inclou música de Charlie Parker, del qual Basquiat n’era un gran admirador, com també de Dizzy Gillespie, tal com es pot veure en alguna de les seves originals pintures. Tant Basquiat com Gillespie com Parker, eren negres, per cert.

Aquest any, quan estiguem celebrant la festa, segurament amb molta música, podrem pensar que el mateix dia 24 de juny de 1944 va néixer el músic Jeff Beck, que el 1947 va néixer el també músic Mick Fleetwood, que el 1961 els Beatles van gravar el tema If You Love Me Baby, o que el 1935 va morir el gran cantant de tangos Carlos Gardel.

Música per a les nits d’estiu

Blue Note (www.bluenote.com) és una companyia discogràfica que, essencialment, publica discos d’artistes de jazz com Miles Davis, Art Blakey, Wayne Shorter o John Coltrane. També ha editat discos d’altres estils (el fado amb grups com Madredeus o el Hip Hop amb grups com US3). Una altra companyia discogràfica de renom en el món del Jazz és Verve (www.vervemusicgroup.com). Aquesta discogràfica ha publicat discos d’artistes com Ella Fitzgerald, Louis Armstrong, Chet Baker o Diana krall. Les dues companyies, van decidir en el seu moment, adaptar-se als nous temps i van editar una sèrie de discos on els artistes que formaven part de la discogràfica eren remesclats per DJs donant-los una aura de modernitat cosmopolita que va acostar el món del jazz a persones que no s’hi havien interessat mai. En el cas de Blue Note, l’empresa va decidir treure al mercat una sèrie de discos amb la denominació de Blue Note Trip. Són compilacions d’estils com l’afrocuban Jazz, la Bossanova, el Latin... Verve va posar el nom de Verve Remixed al seu projecte apuntant en aquesta línia. Hi trobem artistes com Nina Simone o Billie Holiday revisitades des d’una perspectiva actual.

Segurament hi ha persones que consideren que fer això és una forma de corrompre el llegat musical d’aquestes grans figures de la música, una falta de respecte, potser. Jo no sóc d’aquest parer i considero que el jazz és una música oberta, en constant evolució, que es deixa influir de molts estils i per tant, m’agraden moltíssim aquests discos que considero que estan fets amb molt bon gust, amb molta qualitat i aconsegueixen arribar a un públic que no s’hagués acostat mai a aquesta música.

Ara que arriba l’estiu i ve molt de gust prendre alguna cosa a la fresca, aquests discos poden ser una gran banda sonora per a aquestes ocasions. Ens envoltaran d’un ambient molt cool, lluny de les cançons de l’estiu que haurem d’engolir inevitablement i que sonaran per totes les emissores i en molts locals de moda. I si ens sentim especialment desolats per aquest bombardeig constant de mediocritat, podem tornar als orígens, tancar-nos a casa i posar-nos els discos de Blue Note o de Verve, que han estat dos referents essencials en la història de la música i ho continuen sent.

Publicat al Diari de la Torre (ddT) pàgina 24. Versió en pdf: http://es.scribd.com/doc/94534042/LATORRE12-indd.

Ah, ara ja no?

Estic escoltant un disc del trompetista Maurice Brown que es diu The CircleOf Love (Brown Music, 2010) i he pensat en la quantitat de festivals de Jazz oles seves variants que hi ha a Catalunya, alguns d’ells molt consolidats, comel Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que ja compta amb 43 edicions oel Festival de Jazz de Terrassa amb 31 edicions. Més a prop, teníem un festivalque tots pensàvem que també estava consolidat. A més, aquest festival tenial’exclusivitat d’oferir una variant del jazz diferent de la que es veu a la resta defestivals, el Dixie, el jazz de bressol.

Doncs bé, sembla que amb els temps que corren, no hi ha res que es puguiconsiderar consolidat. Després de 18 edicions, justament l’any en que Tarragonaés la Capital de la Cultura Catalana, l’ajuntament ha decidit que no té dinersi que no se celebra el festival enguany. Algunes persones pensem que no és unaqüestió de diners i a l’Estudi de Música de Tarragona ho tenen molt clar gentcom la Teresa Valls, el Paco Martín, el Jordi Martí, la Marta Solé o l’AnnaMorlanes entre d’altres. Sé que em deixo noms que sabran perdonar-me, tots ellsmúsics i persones extraordinàries i amb una gran empenta.

Aquestes persones van decidir organitzarun petit acte alternatiu al festival de Dixieland, un parell de concerts decadascuna de les seves Big Bands i, potser, acompanyar-lo d’algun altre concertpensant que la capital de la cultura catalana bé s’ho mereixia. Gràcies alboca-orella —I què dimonis! Perquè tots ho volem!— diferents bars i grups demúsica de la ciutat es van acabar interesant per la iniciativa i s’hi vanafegir. Al final, aquesta idea s’ha tancat amb 25 concerts en 21 espais diferents. Jo vaig tenirl’honor de tocar en un d’aquests concerts a l’auditori de Catalunya Caixacompartint nit i escenari amb la magnífica BirBand de les Terres de l’Ebre, laBig Band girls i la Big Band de l’Estudi de Música amb l’aforamenttotalment ple.

Mentre acabo d’escriure aquestes línies ha començat a sonar el disc Algo Bueno - The Complete Bluebird /Musicraft Recordings & The Pleyel Concert (Definitive, 2000) de DizzyGillespie, un autèntic revolucionari, i he pensat que portar a terme algunescoses és molt sovint una qüestió d’actitud, de voluntat, d’imaginació més queno pas de diners, i a mi em sembla que en nom de la crisi, s’estan deixant defer moltes coses per comoditat d’uns pocs i indignació d’uns molts... i ara jano parlo només de música.

Descansar

Per primer cop, des de fa mesos, tinc la sensació d'haver descansat mentre dormia. M'he despertat fresc i amb moltes ganes. M'anirà bé per preparar-me el concert amb la Big Band a l'auditori Catalunya Caixa a Tarragona. És una sensació molt agradable, descansar, que el meu cos i el meu cap ja havien oblidat. Esmorzaré amb Black Rebel Motorcycle Club i un cafè. Bon dia a tothom.

Passa-ho

Prenent una cervesa en un dels bars de la plaça de la Font de Torredembarra, apareix el meu amic Stephen amb un retall de diari. Ara mateix el tinc damunt de la taula on faig aquest escrit. Està en alemany i, per tant, no entenc ni un carall. Alguna paraula de tant en tant, però en general, res de res. A més, el text està (re)tallat. De totes maneres no importa. Sí que es veu clarament la portada del darrer disc de Nils Petter Molvaer, “Baboon Moon”, publicat per Columbia (Sony Music). L’Stephen va pensar que em podria interessar i, efectivament, m’interessa. Vaig conèixer l’artista a través de la revista Jaç, del grup Enderrock quan va sortir el disc “ER” i em va fascinar. Sorprèn la capacitat per crear atmosferes electròniques que sonen absolutament orgàniques i que ens traslladen a la seva Noruega natal, entorn de les melodies de la seva trompeta amb un so profundament eteri. A la pàgina web del trompetista reviso les dates del tour i de moment, no hi ha prevista cap visita a prop d’aquí entre el 16 de febrer de 2012 i el 21 d’octubre de 2012. L’actuació més propera és a Paris, el 16 d’abril.

Nils Petter  Molvaer i la meva afortunada trobada amb l’Stephen, en realitat, eren l’excusa per escriure sobre les persones que a les que ens apassiona la música i la compartim i la fem córrer d’aquesta manera, retallant articles de revistes o diaris, posant links de vídeos als nostres murs Facebook, a les línies de temps de Twitter, o a través d’Spotify, el que d’alguna manera ha substituït activitats com deixar-se vinils, cassettes o cd’s que, de vegades, no es recuperaven. Avui és 19 de març de 2012 i fa 50 anys que es va inventar la cinta de cassette. Es van inventar el 1962. L’empresa Philips els va comercialitzar el 1963 a Europa i el 1964 als Estats Units. Com les xarxes socials —que faciliten avui el fet de compartir coneixements— en el seu moment, el cassette degut a la seva durabilitat i facilitat per fer-ne còpies, van ser un detonant per portar la música underground, el rock i el punk més enllà del Teló d’Acer. Avui, quan les cintes de cassette s’havien donat per desaparegudes, un centenar de discogràfiques de tot el món tornen a editar treballs en aquest suport. Potser tornen per als nostàlgics, com el Vinil. 

En definitiva, tornant a l’inici de l’article, podeu escoltar alguns temes de diferents discos i veure els vídeos com el de la cançó “Mercury Heart” a la pàgina web de Nils Petter Molvaer. Això, sí, en suport digital.

El blog de Ceres: Una empresa més competitiva gràcies a l’avaluació ...

El blog de Ceres: Una empresa més competitiva gràcies a l’avaluació ...: Publicat per Iban Gabaldà, cap de projectes de CERES Introducció En aquest post parlem de la importància d’avaluar la satisfacció dels ...

Ajuda'm

Un dia vaig preguntar-me com Slash, ex-guitarrista de Guns and Roses va acabar col·laborant amb Marta Sánchez, ex-vocalista d’Olé Olé, en el tema Moja mi corazón i també en un projecte de Quentin Tarantino, concretament en el tema Obsession per a la pel·lícula Curdled del director. Vist des de fora pot semblar una estratègia de màrqueting o... una estratègia, la que sigui. I en realitat sí que respon a una estratègia, però de molta més envergadura. El propi Slash va explicar en una entrevista al diari El País del 5 de març de 2010 “Crec que el meu amic [Nile] Rodgers, el meu productor [i guitarrista de Chic], va planejar aquell treball per poder anar a Espanya i lligar-se-la. No sé que va passar ni m’importa”.

 

El món del rock i el pop està ple d’anecdotes relacionades amb les col·laboracions, com quan Björk i Raimundo Amador —o Raymund Lover, com el presenta el Gran Wyoming en un dels discos en directe del músic— van gravar So Broken. Aquest tema va aparèixer a Espanya en una edició de luxe del disc Homogenic de 1997. No es va publicar en l’edició estàndard. També es podia trobar en un single d’edició limitadíssima anomenat Jóga, o al remix Hunter / Alarm Call, al disc Homogenic Live y també a la versió japonesa del mateix Homogenic, és a dir, cap d’ells un disc comercial o fàcil d’aconseguir. He de dir que la cançó, per a mi, és extraordinàriament brillant. Fixeu-vos que parlo de l’any 1997, quan no havíem sentit parlar d’internet i els mòbils pesaven 4 Kg. Avui, aquest tema es troba molt fàcilment a Youtube en versions en directe, en estudi, amb vídeos originals, muntatges fotogràfics dedicats per enamorats destrossats als seus amors perduts... però el 1997, tenir aquest cd era tenir una joia. Ara ja no el busqueu a Megaupload.

 

Una de les estrelles del pop que més es dedica a col·laborar amb altres músics és David Bowie. Tots/es recordem el brillant tema Under pressure amb el gran Freddie Mercurie i si busqueu per la xarxa podeu trobar col·laboracions amb Placebo, en el tema Without you i’m notting, amb Robert Smith de The Cure interpretant The Last Thing You Should Do and Quicksand, amb Frank Black dels Pixies fent un medley d’Scary monsters i Fashion... bé, en realitat, algunes d’aquestes actuacions formen part d’un concert que va celebrar pel seu 50 aniversari i que es va dir David Bowie and Friends, gravat el 9 de gener de 1997 al Madison Square Garden de Nova York, on també hi trobem col·laboracions amb els meus estimadíssims Sonic Youth, Lou Reed, o Billy Corgan dels Smashing Pumpkins.

Una altra anècdota curiosa és la col·laboració del cantant Sting amb els Dire Straits (sembla que m’agradin molt, però no en sóc un gran fan, que consti) en el disc Money for Nothing, Sting passava per l’estudi de gravació i va posar unes veus que diuen “I want my, I want my, I want my Mtv”. La companyia discogràfica va obligar Mark Knofler a fer constar Sting com a co-compositor del tema per aquesta impressionant contribució, amb el percentatge de Royalties corresponent. Pel que es veu, a Sting això li va causar una gran incomoditat i encara avui el molesta... estupideses que les discogràfiques podien fer quan encara pintaven alguna cosa.